Les veus de l'aigua (Antònia García)

 Tot just havia nascut a sota d'unes roques plenes de molsa i de falgueres. Va començar a lliscar pel petit desnivell, molt a poc a poc. Aleshores li vaig sentir la veu. Una veu com el so d'unes campanetes de plata, com el gatgejar d'un nadó, que amb prou feines sap fer vagits amb una veu fina, captivadora, de cristall.

Què em volia dir l'aigua clara i fresca del rierol? Xerrotejava. Em deia, potser, que era filla de la pluja filtrada per la terra, i era neta dels núvols viatgers.

Vaig seguir el seu curs, a la vora dels pollancres. Arrossegava fulles esgrogueïdes i potser cantava una cançó que jo no coneixia. Després la veu se li va fer més forta mentre saltironejava de roca en roca, al fons de la fageda.

Més avall prenia més empenta, em convidava a seguir-la. Aleshores sí que vaig entendre el que em deia. Volia que anés amb ella, que aprengués d'ella, que seguís el meu camí igual que ella seguia el seu. Volia que  m'obrís pas i vencés els obstacles, que no hi ha gota d'aigua que, amb constància, no pugui foradar la pedra.

Invisibles als meus ulls, les goges i els follets jugaven entre la verdor. La veu de l'aigua omplia tot l'espai, tapava la piuladissa dels ocells i la fressa de les fulles mogudes pel vent. La remor cada vegada era més forta, fins que es va tornar una fragor fonda que ressonava. Era la cascada, les mil veus de l'aigua, el salt escumejant que es llançava des del precipici fins a enfonsar-se al gorg. Vaig buscar un rastre en un costat per baixar fins al forat misteriós, ple a vessar d'aigua verdosa.

    “Aquesta és la meva força”, semblava que em deia l'aigua. “Fes com jo, llança't de ple fins al fons de la vida. Que no et facin por les roques fosques ni els mals esperits. I quan surtis del gorg, corre cap a les prades ufanoses, dóna vida a les plantes, eixampla't pels camps... Això faig jo, que sóc un riu. Però si m'hagués tocat de ser un torrent, una riera que només porta cabal quan hi ha pluges, aleshores, amb la tempesta, ompliria la meva llera d'aigua terrosa, seria el cap de riera que baixa sobtadament, amenaçador, i faria bots, alçaria onades, com els lloms dels cavalls desbocats, que renillarien de forma salvatge, i arrossegaria sorra, canyes i còdols. I un cop l'aiguat hagués passat i la riera restés seca per sobre, l'aigua continuaria baixant subterràniament i es podrien perforar pous per abastir els horts i les cases”.

Durant uns dies vaig seguir l'aigua, ara tornada riu majestuós. De tant en tant m'asseia a la riba i enfonsava la mà a l'aigua, que passava entre els meus dits com si la pentinés. El so de les seves veus múltiples se m'entortolligava braç amunt, m'arribava, nítid. El seu destí era el mar, on s'ajunten tots els rius. Era el mar, la quietud i el temporal, el principi i la fi.