El seu barri era
molt freqüentat per artistes, pintors, escultors, escriptors... Li
va sortir l'ocasió de treballar de model per a un pintor d'una certa
anomenada que tenia l'estudi a prop de la plaça Pigalle. Li va
costar una mica adaptar-se a aquella feina. Era cansat. S'havia
d'estar hores quieta, en positures de vegades incòmodes. Però
guanyava més diners. El pintor es deia Jacques Lepard i era força
considerat amb ella. La Marie, a poc a poc, es va anar enamorant d'en
Jacques. Li va semblar que ell corresponia als seus sentiments. Fins
que un dia, una noia va anar a l'estudi i el pintor la hi va
presentar com a promesa seva. Es deia Ivette i era molt bonica. Anava
molt ben vestida, semblava de casa bona. Aquell dia van plegar de la
feina més aviat i en Jacques i la Ivette se'n van anar agafats de
bracet. Va ser un cop dur per a la Marie perquè ja s'havia començat
a fer il·lusions.
De primer va pensar
en deixar la feina de model. Era dolorós tenir en Jacques allà,
pintant-la a ella, sabent que tenia el cor i el pensament en la seva
promesa. Però havia de pensar en la situació de la seva família.
Els feia falta el sou que la Marie duia a casa. Així que, sense
deixar aquella feina, va tornar al Moulin Rouge per llogar-se de
cosidora, com abans. Miraria de compaginar les dues feines i així
guanyaria més i podria ajudar a tirar endavant la família.
Es va trobar que al
cabaret no els calia cap cosidora, ja en tenien. Però, en canvi, sí
que els feien falta unes ballarines més per a les actuacions. Ella
va dir que sabia ballar, cosa que no era del tot mentida, ja que li
agradava molt la música i la dansa. Així que la varen contractar.
La Marie va fer un gran esforç per aprendre de seguida els passos de
ball. Va tenir sort que les companyes la van ajudar i al cap d'uns
quants assajos ja es movia força bé a l'escenari.
Va passar un temps
i estava contenta de ser ballarina, guanyava més ballant que cosint.
Fins que un dia, mentre anava cap al cabaret pel bulevard de Clichy,
com tenia per costum, un carruatge que havia sortit d'un carrer
lateral la va atropellar. Va anar per terra i va quedar inconscient.
La sang li rajava i els transeünts que tenia més a prop van mirar
d'auxiliar-la. Van anar a buscar un metge. La noia continuava
inconscient i el metge va dir que estava força greu. Un cop a
l'hospital, la van operar. Va haver de patir diverses operacions i va
trigar molt de temps a recuperar-se. Va quedar coixa i amb algunes
deformacions. Ja no podria tornar a ballar ni probablement a fer de
model.
La Marie es mirava
al mirall i s'esgarrifava de com havia quedat. Va buscar feina, la
que fos, que pogués fer, tot i les seqüeles de l'accident. No en va
trobar. De tant en tant pujava a la Basílica del Sacré Coeur, a
prop del seu barri, i demanava a Déu que l'ajudés. Va caure en una
depressió molt perillosa. Els metges li van recomanar que es posés
en mans d'un psiquiatra però Marie no s'ho podia permetre, no tenia
diners per pagar-ho i la seva família tampoc.
Es trobava en un
estat que tan aviat es tancava a casa i no volia sortir ni veure
ningú, com sortia a caminar sense rumb pels carrers i places de la
ciutat i per les vores del Sena. Amb la mirada perduda. Sense esma de
res més. Fins que, una nit, durant molta estona, es va estar mirant
l'aigua del riu com corria avall. Sentia la vida com si fos l'aigua
del Sena, negra en la nit, corrent entre els edificis de París com
una serp gegant. Es va inclinar i va començar a sanglotar, primer de
forma lleu, en silenci. Després, cada vegada més fort fins que els
sanglots es van transformar en crits desesperats. I es va deixar
caure cap a les aigües, va anar uns pocs metres avall fins que el
riu la va engolir.
No la van trobar
fins una setmana més tard. Era la despulla d'una noia jove que havia
estat bonica. Era parisenca i es deia Marie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada