Des del meu lloc veig una paret. Sé que m'amaga un paisatge. Voldria
enderrocar-la, sortir a l'altre costat, mirar al meu voltant i omplir-me les
ninetes d'aquesta terra plana, tacada només per algun arbre no gaire alt. Taca
verda sobre el color del rostoll. Ombra que s'allarga a mesura que el sol
baixa.
Voldria aterrar aquesta paret
que em separa del vent, dels insectes brunzidors, dels ocells... Paret de pedra
seca, feta de silencis no volguts, que fan encaixar les pedres per tal que ni
una escletxa trenqui el meu isolament, tomba sense mort, alè suspès, temps
implacable.
La paret que em cenyeix és un
nus que lliga els camps, les cases, les persones. Com a garbes, els sentiments
atapeïts s'aguanten els uns amb els altres, esperant que algú els vingui a
recollir i se'ls emporti lluny, ben lluny.
No em puc acostar a la paret.
Entre ella i jo hi ha un espai de temps mort, que no s'aprofita. El temps sec,
erm, de color de pols, sense pols als canells ni als polsos. Paret que es fa
interminable als meus ulls perquè no sé on és la fi.
I desitjo, (oh, no saps com
ho desitjo...!), desitjo unes lleis físiques, un joc de miralls que em facin
arribar les imatges de l'altra banda. I que m'hi transportin. Paisatge irreal,
dies repetits, horitzons grisos. Paret dura, cantelluda, inhumana. Paret que em
tanca un paisatge. Que m'exclou d'un paisatge. Que em fa viure, malviure, dins
del pou on tota realitat, tota vivència, només és reflectida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada