dilluns, 22 d’octubre de 2018

La paret (Antònia García)


Des del meu lloc veig una paret. Sé que m'amaga un paisatge. Voldria enderrocar-la, sortir a l'altre costat, mirar al meu voltant i omplir-me les ninetes d'aquesta terra plana, tacada només per algun arbre no gaire alt. Taca verda sobre el color del rostoll. Ombra que s'allarga a mesura que el sol baixa.
    Voldria aterrar aquesta paret que em separa del vent, dels insectes brunzidors, dels ocells... Paret de pedra seca, feta de silencis no volguts, que fan encaixar les pedres per tal que ni una escletxa trenqui el meu isolament, tomba sense mort, alè suspès, temps implacable.
    La paret que em cenyeix és un nus que lliga els camps, les cases, les persones. Com a garbes, els sentiments atapeïts s'aguanten els uns amb els altres, esperant que algú els vingui a recollir i se'ls emporti lluny, ben lluny.
    No em puc acostar a la paret. Entre ella i jo hi ha un espai de temps mort, que no s'aprofita. El temps sec, erm, de color de pols, sense pols als canells ni als polsos. Paret que es fa interminable als meus ulls perquè no sé on és la fi.
    I desitjo, (oh, no saps com ho desitjo...!), desitjo unes lleis físiques, un joc de miralls que em facin arribar les imatges de l'altra banda. I que m'hi transportin. Paisatge irreal, dies repetits, horitzons grisos. Paret dura, cantelluda, inhumana. Paret que em tanca un paisatge. Que m'exclou d'un paisatge. Que em fa viure, malviure, dins del pou on tota realitat, tota vivència, només és reflectida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada