Avui
és un dia calorós i no tinc gens ni mica de ganes de sortir, però ells, tant si
vull com si no vull, em trauran a passejar. I no un cop, sinó tres. Vinga, que
no estat res. I així un dia i un altre.
Què us puc explicar! Ho fan per mi, això és
el que diuen, però el que és cert és que ell, el marit de la Dolors, en té
sempre més ganes que jo. Perquè ja em direu per quins set sous ha de sortir
cada dia a les set del matí. En un dia com avui, es podria explicar, perquè,
realment, si no és a les set, no hi haurà cap altra hora que faci de bon
sortir.
Però ell, tossut que tossut, cap al carrer,
encara que jo estiri la corretja cap a dins. Jo ja puc manifestar l’enuig, i
les meves poques ganes de fer un tomb, que a ell tant se li'n dóna; el que més
por li fa, és que se m’escapi el pipí.
Aquesta és l’única realitat que jo observo,
i no pas la preocupació que em faig vell, que si camino a poc a poc, i totes
aquestes lletanies que va explicant quan es troba un conegut. Que jo ja no
pugui córrer com feia abans, se li'n refot, això està clar! Perquè el que ell
veritablement desitja és sortir de casa com més aviat millor.
És el que ha fet sempre, i no pot canviar,
això no ho reconeixerà mai. Jo, en canvi, a mesura que em vaig fent gran, no
m’importa no sortir gaire, tant se val si se m’escapa una mica de pipí; que el
reculli, que no costa tant!
Jo ara m’estava recordant d'aquella vegada
que el seu nebot es va a quedar a dormir. Ja fa uns anys, d’això, però encara
me’n recordo com si fos avui! Em va fer tanta ràbia, que per culpa d’aquell
vailet s’endarrerís la meva passejada, que vaig anar al llit on s'havia gitat
el menut, i hi vaig fer les meves necessitats, sense cap angúnia. Hi tenia
dret. Oi que sí? Jo, aleshores, era jove i juganer i em calia sortir aviat. I
no em feien ni cas per culpa d’un menut que no aixecava dos pams de terra.
Però, quina va ser la meva sorpresa, quan
vaig comprovar que l’enuig va recaure damunt del meu rival, d’aquell petit i
insignificant competidor, que va acaparar totes les carícies d’aquell dia. Ni
la glòria de marcar el meu territori, no em va deixar, aquell esbós d’home, el
futur component dels éssers humans que un dia no tan llunyà decidirà a quina
hora he de sortir a fer el tomb!
Això és la vida dels gossos. Mai no decidim
res i ens fan creure tot el contrari...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada