diumenge, 1 d’octubre de 2017

Sobre "Vents més salvatges" de Bel Olid (Montserrat Fortuny)


Vaig comprar el llibre que havia de llegir i comentar en reprendre les clases, a l'octubre. El llibre que era els meus deures. Vaig començar-lo el mateix vespre, després de sopar, i el vaig devorar de pressa, llegint, llegint, com si m'hi anés la vida, fins a acabar-lo tot abans d'anar a dormir. Em va agradar molt, per això no vaig poder deixar-lo un cop començat. Era a primers de juliol, a Sant Feliu de Guíxols, i no l'havia de comentar fins a primers d'octubre.
El cas és que, a mitjans de setembre, hi pensava però no recordava cap relat dels llegits amb tanta afició... Per què? Tant que m'havia agradat...
Tinc a la memòria centenars de llibres llegits a la meva infantesa, a la meva joventut, a la meva “edat mitjana” i, aquest, tant que m'havia agradat, res de res! Ai, Senyor, per què...? I ja em teniu tornant-lo a començar, tornant-lo a llegir, tornant a gaudir-ne...
Tornant, tornant... Per què tornant...? Era com si fos la primera vegada que el llegia. Deu ser cosa de l'edat.
I ara sí que el puc comentar: té molta tendresa, però fa esgarrifar. Té aquella cosa que em subleva, però que em plau. No diré que cada relat m'hagi fer vessar llàgrimes físicament, no. Però espiritualment, sí.
Cadascun dels relats m'ha rosegat per dintre, m'ha burxat les entranyes, fent-me xisclar, espiritualment, de dolor intensíssim.
Sí, han estat uns bons deures, aquests d'enguany, per a esmolar el punyal de tendresa i de sentiment fins al mateix cor.
Dolor poètic, però dolor; dolorosa tendresa poètica...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada