dilluns, 14 de novembre de 2016

Lohengrin (Antònia García)



Lohengrin és el nom d’una òpera de Richard Wagner. El text i la música també són d’ell. Es va estrenar l’any 1850 a Weimar. Té tres actes. Està inspirada en llegendes medievals alemanyes sobre els cavallers del Sant Greal.
En aquesta òpera s’explica un conflicte: Elsa, filla del duc de Brabant, és acusada d’haver mort el seu germà Gottfried. Ella es declara innocent. És sotmesa al que en deien un judici de Déu. El seu acusador, el comte Friedric Telramund, es vol batre en duel amb qui s’ofereixi a defensar la dama. Elsa pressent, confia, que un cavaller vindrà per combatre amb Telramund i així poder demostrar la seva innocència. I tothom queda meravellat quan, pel riu Escalda, en una barca arrossegada per un cigne, arriba un enigmàtic cavaller, Lohengrin, que ningú no coneix. El desconegut lluita amb el comte, el venç, i així retorna l’honor a Elsa.
Després, Lohengrin i Elsa es casen. Però ell ha posat una condició: que la seva estimada no li pregunti mai qui és, ni el seu nom ni el seu llinatge, ni vulgui saber d’on ve.
Al principi, l’enamorada Elsa respecta aquella condició que ha posat el seu espòs. Però després, Ortrud, la dona del comte Telramund, no para de burlar-se’n per no saber qui és el seu estimat, i vinga bufar-li a l’orella per aconseguir que la noia faci la pregunta prohibida. Finalment, ho fa. I tot se’n va en orris. Lohengrin, decebut i entristit, no es pot quedar més amb ella. Davant de tothom declara que ell, Lohengrin, és fill de Perceval o Parsifal, cavaller del Greal també, com ell. I pel fet de ser-ne, està obligat a guardar l’anonimat. Si es descobreix la seva identitat, ha d’abandonar-ho tot i tornar al regne llegendari del Greal.
Elsa, consternada, s’adona que per la seva curiositat ho ha perdut tot. Amb una tristesa indescriptible veu com arriba la barca del cigne pel riu i el seu estimat hi puja i se’n va, també amb el cor trencat.
Hi ha un component màgic en la condició que no es pot saber qui és, el cavaller. Ni l’estirp ni el lloc d’on ha sortit. Altrament, aquestes facècies perdrien el seu encís sense el misteri que no es pot revelar.
Crida l’atenció un aspecte de la història, en aquesta òpera. La dona, Elsa en aquest cas, s’ha de mantenir en la ignorància de qui és el seu espòs, no ha de fer preguntes. Fa pensar en altres llegendes o rondalles on també hi tenen un paper clau aquestes prohibicions a les dones: Psique i Eros, en què Eros visita només de nits la seva estimada, amb la condició que no provi de saber qui és. Les dones infringeixen el pacte i d’això se’n deriven molt mals resultats. Una altra història, encara que amb final feliç, La Bella i la Bèstia, també té l’ocultació del veritable aspecte físic de l’home. Bella ha d’estar a les fosques, a la nit no pot veure el seu estimat, un jove agraciat, però que de dia, quan sí que el veu, és monstruós.
Tot plegat sembla que aquests episodis o aquestes faules siguin un ensenyament per a les dones: accepteu a ulls clucs els vostres marits o els vostres companys, siguin com siguin. No cal que sapigueu gaires coses, d’ells. I, sobretot, no feu preguntes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada