Josep Roig (Anna Collado)

ID 29585877 © Viorel Dudau | Dreamstime.com

—Josep, vols fer el favor de calmar-te?

—No puc, no puc calmar-me! Que no ho entens?

No, no ho entenia, no entenia com el meu marit podia haver perdut la xaveta d’aquella manera.

—I si m’arriba alguna carta important i, per error, el carter la posa a la seva bústia? Qui em garanteix que aquell cabró no se la quedarà, eh? Qui? El senyor Correosytelégrafos? Qui?

L’hagués matat. Quan es posava així no hi havia manera de fer-lo entrar en raó. Però haig d’admetre que part de raó tenia... Tot havia començat un matí de dissabte en què el vestíbul de l’escala va quedar envaït de mobles i caixes. Teníem nou veí. Es tractava d’un home sol que s’instal·lava al 2n 3a. El dimecres a mig matí, la bústia d’aquest pis lluïa un nou rètol: Josep Roig. Quina casualitat! Val a dir que no es tracta d’un nom poc comú, però qui havia de pensar-se que l’atzar se saltaria totes les regles de la probabilitat i faria que un altre Josep Roig (el primer era el meu marit) s’instal·lés a la nostra escala.

Quan el meu marit ho va veure van començar els problemes:

—Josep Roig!

—Ai, mira, es diu com tu—vaig dir jo, innocent i amb un somriure als llavis, sense saber el que em venia a sobre.

—No sé què és el que et fa tanta gràcia!

—Què vols dir? Em sembla una bonica casualitat.

—Doncs jo trobo que de bonica no té res! Què passarà quan el carter em porti una carta? Les probabilitats que s’equivoqui de bústia són altes! I si es tracta d’una carta important, què? Què passarà, eh? Digues!

—Josep, estimat, crec que estàs traient les coses de mare. Pots arribar a un acord amb aquest home i intercanviar-vos les cartes en el cas que es cometi alguna errada per part del carter.

—No funcionarà. Que no veus que amb aquest cabró no hi ha res a fer?

—Però, per què li dius cabró a aquest bon home? Si amb prou feines t’has creuat amb ell enmig d’un vestíbul ple de mobles i caixes!

—Et creus que no ho ha vist que jo em dic igual que ell? Què li hauria costat posar el segon cognom al rètol? Això hauria reduït les possibilitats d’error, però no! Ell ha posat només el primer cognom per fotre.

—Estimat, però no te n’adones que el problema el teniu tots dos? No creus que si se n’hagués adonat no ho hauria esmenat abans? A més, sempre podem canviar el nostre rètol...

—Ni parlar-ne! Jo vaig arribar primer! És ell qui ho ha de canviar! Em sentirà!

—Però, estimat...

—Prou! Deixa’m tranquil! Haig de pensar la manera de revenjar-me d’aquesta injúria!

No us explico més, només us diré que ha passat mig any i que el meu marit ha perdut la meitat del seu cabell i s’ha aprimat 20 kg. He provat que faci teràpia, però no em fa cas. La tensió quan coincidim amb el nou veí al vestíbul és insuportable. Les converses amb el nou Josep Roig no van anar bé des del principi, crec que a més del nom comparteixen la tossuderia a parts igual i a dosis extremadament elevades. Sóc a punt de perdre el meu marit ja sigui perquè mori d’una enrabiada o perquè jo fugi de casa, opció que no descarto en absolut!