La rosa més bonica (Carme Marquès)

És difícil escollir la bellesa en la bellesa, i això és el que volien esbrinar els cultivadors de roses. Varen organitzar un concurs internacional de cultivadors de roses, per triar la més bonica d’arreu.

A Barcelona hi ha, al barri de Pedralbes, un jardí temàtic dedicat a les roses i, aquí, des de l’any 2.001, el Roserar de Cervantes acull a principis de maig el Concurs Internacional de Roses Noves a Barcelona. I així comença la història de les més boniques d’arreu del món.

Ben abillades arribaren dels seus països d’origen: Japó, Marroc i Anglaterra. Les representants del Marroc foren: Rosa d’Alexandria, Osíris, bellíssima, mostrava els pètals roig vellutat a l’anvers i blanquinós a l’interior (fascinant); la Rosa de Jericó era de color blanc al matí i rosa intens a la nit.

En representació d’Anglaterra, vingueren: la Rosa de Té, la Golden Flash, la Jane Austin, la Dark Lady i la Morneng Mist. I, des del famós Jardí de Roses Keiseir del Japó-Taringa, l’estrella indiscutible: la rosa Kasumi.

Vet ací que, arribat el dia en què el jurat havia d’escollir la rosa més bonica, el cel no hi va estar d’acord i un núvol negríssim va cobrir tot el parc. Les roses semblaven marcides, tristes i els seus color esvaïts. La circumstància va contrariar els desitjos dels organitzadors. Aquell any va quedar desert el premi a la Rosa més bonica.

D’això es desprèn que, moltes vegades, ens fem il·lusions sobre l’esdevenidor sense comptar que per sobre hi ha la Llei Suprema que pot castigar l’excés d’orgull.

Bé, no ha resultat un conte. Però, què voleu que hi faci, sinó en sé més?