La mare era un robot defectuós. Calia
posar-li sovint oli perquè pogués funcionar.
Si un dia l’oli
s’havia acabat, calia anar a comprar-ne i si la botiga estava tancada, es
quedava aturada com s’atura un rellotge quan li manca corda i ningú se’n
recorda.
Així que quan la
oïm grinyolar tots nosaltres correm a cercar l’oli miraculós que l’activa de
nou. És que sense la mare res funciona a casa. Resulta tant còmode tenir-ho tot
apunt, trobar-t’ho tot fet... La mare és un tresor a pesar que resulta una mica
cara de manutenció.
Una vegada, pels
volts de Nadal, una mica més i allò acaba en tragèdia. Seguint el costum d’anar
a la Missa del Gall, la família, ben empolainada ens dirigíem a l’església, tot
anava com una seda, fins que en tornar cap a casa, vam robar que una fortíssima
nevada havia cobert els carrers amb mig metre de neu. Tots tremolàvem de fred,
la mare, la pitjor; se li va congelar l’oli i no podia fer ni un pas. La
solució era difícil de trobar, tothom hi deia la seva, i no ens posàvem
d’acord.
Què si això, que
si allò. Va ésser en Jaumet, el més petit de tots nosaltres el que trobà la
solució: trucar la grua i que la remolqués fins a casa. Bravo.
Sempre els
petits són els més espavilats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada