Còdols (Núria Soler)

Aquests dies m’he passejat per muntanyes on els arbres tenen feina per créixer. S’han d’obrir pas entre pedres dures i creixen arrelant-se amb determinació, són arbres forts però no gaire alts. Predominen els pinastres barrejats amb roures encara sense fulles i amb alzines lluitadores que arrelen malgrat el migrat tros de terra on la llavor es va dipositar.

A una vesant de muntanya la vegetació és escassa, immensos blocs de pedra llisos dominen tota la serra. És una carena espectacular, fa impressió mirar-la de prop. Per un costat et sens protegit per aquella cinglera, sembla que ningú no la pugui abastar. Error, aquí i allà homes i dones fets d’una pasta estranya s’hi enfilen clavant piolets i aferrant-se amb mans i peus a la roca.

L’altra vesant, no sé si és la nord o la sud, escampa un verd fosc per tota la serralada. Al fons un riuet esquifit salta alegre perquè enguany ha aconseguit omplir el pantà, gairebé ni s’ho creu.

Aquest embassament ara acull piragües i canoes que passegen estranyades de poder gaudir de tanta aigua. Jo també m’hi delecto des de terra ferma. És un espectacle, els arbres més propers s’hi banyen, els caminois que s’obren pas al costat de les ribes s’omplen de passejants que s’acosten a contemplar tanta abundància. Quina riquesa poder veure com el verd del bosc es reflecteix en el mirall tornassolat.

Per una carretera estreta, tement contínuament l’aparició d’un vehicle en sentit contrari, ens enfilem fins a una ermita. El nom ho diu tot: El codolar. Són immensos els còdols, m’imagino el terrabastall que hi deuria haver quan es van desprendre de la carena. A mida que ens hi acostem anem trobant xiprers alts, de tronc robust, d’un verd fosc i lluent fins que es decideixen a formar dues fileres, una a cada banda del camí, que ens condueixen de dret a l’ermita, construïda a redós de les pedres que l’aixopluguen.

Diuen que a l’ermita hi viu una monja, avui no hi és. Un rètol: “Sóc a Cornudella”, ens ho avisa. És una ermitana moderna, penso. També aquí hi passa força gent, uns a peu, altres en bicicleta, altres, com jo, sense esforç. Tots hi fan parada, beuen, esmorzen, esperen uns companys endarrerits i jo, mentre em distrec i contemplo els xiprers, tan alts, tan amples  em demano qui els deuria plantar, com ho han fet per créixer en aquell terreny on només hi ha argelagues i còdols, còdols, còdols...

Estic contenta, cada espècie troba el seu lloc per arrelar i desenvolupar-se i tots aquells que anem a contemplar els prodigis que la naturalesa ens ofereix podem gaudir-ne i respectar-los.