Paraules que tenen relació (Antònia García)

Els diccionaris són una font de sorpreses. Busques una paraula i aquella et porta a una altra. Busques definicions i sovint et trobes amb una xarxa on hi ha de tot.

Busco la paraula “confinar”. Trobo: “Verb intransitiu. Estar situat als confins d'un país, fronterejar, dos països. Tenir uns confins comuns, ésser veí. Verb transitiu: Condemnar a confinament. Tancar algú dins d'un espai limitat. Verb pronominal: Isolar-se, retreure's.”

Examino més a fons la paraula. “Confí, confins” volen dir “terme on un territori acaba i un altre comença”. “Regió fronterera”. “Darrers límits de la terra habitada”.

“Con” significa “ensems amb”, “en comú”. “Finar” significa “morir”. “Finar amb el prefix con”, potser? Morir ensems amb d'altres? Morir de manera comunitària? Em sembla que aquest camí és desmesurat pel que m'interessa.

El confinament com a condemna em fa pensar en proscriure, aïllar, incomunicar... No és de condemnes que vull tractar.

Per tant, prendré la part que diu “isolar-se”, “retreure's”, que em sembla més adient per a la qüestió d'avui.

Aquesta qüestió d'avui va lligada amb l'expansió d'un virus que viatja amb rapidesa i s'escampa per tot el planeta. Es diu coronavirus.

Segons diuen els que hi entenen i els que dirigeixen la cosa pública, potser caldrà estar-se de viatjar, quedar-se a casa. No de manera absoluta ni per força, encara que no del tot voluntàriament. Autoconfinar-se. Més aviat per prudència, per precaució, perquè és la manera més adequada de protegir-nos i de protegir els altres, diuen.

Haurem de vigilar més enllà dels confins del país. Què passa, en altres terres llunyanes? Com ho estan tractant? I en terres veïnes, què fan?

A hores d'ara no se sap quin abast real tindrà la pandèmia que sembla un incendi i les fronteres no fan de tallafocs. Hi ha por. Les persones que són fora del país poden viure situacions d'exili, desterrades, segrestades per les circumstàncies. Sense poder-se retrobar amb la família, que potser resta confinada a casa.

El confinament vol dir que els uns no poden sortir i els altres no poden entrar. I encara bo que no hi ha incomunicació. Hi ha telèfons, correus, missatges, skypes, videoconferències...

Hi ha una ratlla, amenaçadora, terrible, que marca on comença l'existència i on s'acaba. Si tenim sort s'esborrarà sense fer-nos mal i en el pitjor dels casos ens pot llevar la vida. Con-finar: morir junt amb els altres.