"Decameron", els cent contes de Giovanni Bocaccio

Quan va acabar la guerra jo tenia set anys, més ben dit, els vaig complir el mes següent, el febrer.

Vaig poder anar al col·legi de seguida, el millor de Gràcia en aquell temps, i quan la mare va començar a treballar a la mateixa fàbrica que el pare i sortien de casa abans de les 6 del matí, jo em quedava dormint fins que sonava el despertador a les vuit i em llevava, em rentava la cara, m'arreglava una mica les trenes, esmorzava el que la mare m'havia deixat preparat, agafava les claus del pis i cap al col·legi, jo sola, amb la cartera de cartró i amb les claus ben guardades al seu fons.

Bé, com deia, esmorzava i, al mateix temps, agafava un llibre, que el pare en tenia molts d'antics i llegia, llegia mentre menjava. I en acabat, cap al cole, corrent per no fer tard, moltes vegades.

Podria dir el títol de molts llibres, però avui només parlaré dels tres volums de contes, de fulls grogosos i alguns mig desenganxats, amb dibuixos molt bonics en blanc i negre a cada conte. Els cent contes de Boccaccio, dos d'ells amb bonics dibuixos de colors a les portades, i el tercer, sense dibuix de portada, arrancat des que el recordo, desaparegut, quina llàstima! Però només en tinc tres, de llibres, em falta el primer, perquè la col·lecció sencera és de quatre.

No m'hi havia fixat mai i ara feia anys que no els tocava.

Quins contes deuen ser els que em manquen? No ho sabré mai....?

Buscaré fins que trobi la col·lecció sencera...? Preguntaré a algú que la tingui...?

M'he quedat ben sorpresa. Tants anys i ara me n'adono.

En fi, continuaré el relat:

Suposo que va ser per això del títol, contes, que vaig començar a llegir-los, pensant que només eren això, contes, només contes infantils.

I res d'això, però es veu que em van agradar i vaig continuar llegint-los. Hi ha tota mena d'arguments, posats de deu en deu i no són gens indicats per a una nena de vuit o nou anys a tot estirar. Però jo, sense dir res a ningú, me'ls vaig empassar tots. Que la majoria no els entenia...? Segurament que no, sobretot els sensuals, sexuals o verds, com vulgueu dir-ho..! Però, jo, tossuda, me'ls vaig empassar tots, sense dir res a ningú.

I no va ser fins que vaig ser grandeta, que els vaig entendre i els vaig repassar, és clar, fins que els vaig entendre del tot i... quina bogeria...!

Bé, d'aquests només n'hi ha deu, perquè els altres són d'altres temes, molt variats, són normalets, llegibles per a tothom, drames amorosos, que em feien plorar, igual que a les set noies que té el relat. I molts que fan riure, perquè la dona enganya el marit amb el seu amant...

Representa que són a Florència, em penso, quan hi ha una epidèmia molt perillosa i una colla d'amics, set noies i tres nois, s'amaguen. I cada vespre, després de sopar, d'un en un, es posen a relatar contes, dirigits cada tanda per un d'ells, que s'anomenen reis i reines. (I llavors la reina va dir: "Comença tu, Dioneo...").

Els noms dels nois i noies són aquests:

Filostrato, Dioneo, Panfilo, Neifile, Pampinea, Filomena, Elissa, Fiammetta, Emilia i Lauretta.

Al final, quan acaba el perill de l'epidèmia, tornen tots, cadascú a casa seva.