Els rondallaires (Antònia García)

Això era i no era un grup d'amics, uns quants amb mainada, que, a l'estiu, tenien el costum de llogar una casa de turisme rural per a passar-hi deu dies. Volien gaudir de la naturalesa, dels boscos i de les muntanyes, tot deixant enrere el brogit de la ciutat. Però estaven tan aviciats a certes comoditats que de vegades havien de fer un esforç per adaptar-se a la vida sanitosa del camp.

Aquella vegada una de les dones del grup havia dut un ordinador portàtil. La major part del grup va trobar que els aniria bé, encara que alguns van protestar: “Però que no venim aquí, precisament, per descansar de la tecnologia i de la vida de ciutat?” Uns altres van confessar que també duien els mòbils, malgrat que a la casa hi havia telèfon i fins a aquell any era l'únic contacte que es permetien amb l'exterior, només per a algun cas de força major.

La primera nit, en havent sopat i un cop els nens van ser a dormir, es varen instal·lar davant de la llar de foc, com de costum, per fer una estona de conversa. Aleshores la Júlia va obrir el seu ordinador i els va dir: “Només per veure les notícies, eh, nois?” En Martí va dir que ja que l'havia dut, que fes el que volgués. Però en obrir-se la pantalla, va sortir-hi un avís: s'havia detectat un virus informàtic que s'estava propagant molt ràpidament i que podia haver afectat els programes. La Júlia, contrariada, va tancar l'aparell. Llavors en Ramon va buscar al seu mòbil per si hi havia alguna notícia sobre el virus. I sí. A la pantalleta també s'advertia del mateix perill. La Bet es va afanyar a dir: “Tanqueu els mòbils! A veure si encara ens encomanarem aquest virus. A més, pel que diuen les notícies... Si voleu, ja me les inventaré jo, les notícies”.

A tots els va semblar bé. I la Bet, que era molt imaginativa, els va fer una bona demostració de com de divertit pot ser inventar-se les coses que se suposava que havien passat al món durant el dia. Tan encertat ho van trobar que van decidir fer-ho cada vespre, seguint una mica l'estil del Decameró, el famós llibre de contes de Boccaccio. De primer, explicarien notícies en forma de rondalles per a tots, petits i grans. I quan la canalleta ja fossin al llit, continuarien amb versions per a gent gran.

Així va ser com aquella casa, una antiga masia restaurada, es va omplir de personatges de ficció. Només calia tergiversar algunes coses.

Per als menuts, una rondalla d'un cuiner que inaugurava un restaurant i la Caputxeta n'era la mestressa. Caçava el llop i el feia fer a l'ast. Una altra rondalla en què centenars d'immigrants saltaven les tanques amb perxes i anaven on era el príncep, que dormia. La Blancaneu li posava un despertador digital arran d'orella i els immigrants feien una sorollosa cassolada per ajudar a despertar-lo.

I per als grans, no podien faltar contes com ara un en què Messi i Griezmann feien un concurs de gols i el que perdia pagava una penyora, que podia ser anar a prendre-li la lligacama a la reina o ficar-se a la cuina d'un restaurant a rentar plats.

Els que tenien més èxit, però, eren els que explicaven la Bet, en Joan i la Mei perquè eren més atrevits. I mentre anaven explicant contes, rondalles i fantasies inventades, feien un cremat de rom que, com tothom sap, és el millor remei contra qualsevol microbi, virus o mal aire que circuli.

D'aquesta manera, l'ambient s'anava caldejant i les estones passaven sense que se n'adonessin fins que un, o una, del grup, deia: “Bé, ja és hora de tancar els ànecs. Amb el vostre permís, me'n vaig a jóc.” I els rondallaires se n'anaven cadascú al seu dormitori, contents de no estar contaminats per cap virus informàtic i amb la imaginació ben estimulada per a la resta de la nit i per als contes de l'endemà.