No
en tenim prou amb aquest confinament que ens manté tancats a casa
que, a sobre, la grisor dels núvols ens beneeix amb uns dies de
pluja fina. Benvinguda la pluja que rega els camps i les collites,
que fa fora de la ciutat la pol·lució i les plagues dels arbres.
Benvinguda
sigui, tot i que no essent sabonosa, no ens pugui ajudar a combatre
aquest coronavirus que ens està colpejant fort.
El
mal temps no convida a seure al balcó (soc afortunada, tinc balcó)
més enllà de quan surto a fer un aplaudiment a tots els herois
sanitaris.
Els
meus dies són ara força monòtons, amb poques variacions. Avui és
igual que ahir i semblant a com serà demà. Feinejo per casa,
m’ocupo del dinar i camino pel passadís al so de ritmes
“bailongos”, obres musicals o temes clàssics, segons sigui el
meu estat d’ànim.
Reportatges,
pelis, llibres, música, ordinador, repàs de diapositives i fotos
familiars, telèfon, i algun joc de taula als vespres, són els
entreteniments que em mantenen ocupada i amb la ment gairebé
distreta.
Avui,
en obrir el calaix on reposava quasi oblidat el joc del parxís i
l’oca, s’ha despertat en mi la curiositat per saber d’on va
sorgir la idea d’aquestes i d'altres antigues creacions. Això que
segueix a continuació és només part de la informació que he
trobat en el número 92 de la revista Integral.
“La
majoria dels jocs infantils són d’origen iniciàtic. Són una
ensenyança preparatòria per al coneixement intuït d’una realitat
que transcendeix. El parxís posseeix més de dos mil anys de vida i
es creu que prové del Pacisi hindú en forma de creu. Es jugava
entre quatre persones proveïdes de daus i de peons de diferents
colors per combinar sort i estratègia.
També
recorda, de manera sorprenent, els mandales tibetans de meditació.
Quadrat en aquest cas, i amb quatre cantonades acolorides de vermell,
groc, blau i verd, protegides pels bodhishatvas, genis benèfics de
l'Índia. Com tot mandala, té un centre i un camí que permet
accedir-hi, i ha de ser recorregut en sentit contrari al de les
agulles del rellotge, com si es tractés d’aturar el temps o
prescindir-ne.
Comenta
també que cada participant reviu l’aventura de Teseu i el
Minotaure, la lluita entre la part més bestial i la més humana de
l’home.
L’espiral,
reproduïda en el disc de Faestos, en terracota del segle XVI a.C.,
va ser trobada al palau cretenc del mateix nom. No s’ha pogut
desxifrar l’escriptura jeroglífica però es considera que és un
himne a alguna divinitat. Tot en la seva forma evoca el simbòlic joc
de l’oca.
La
recreació que coneixem es divideix en caselles que marquen un sender
ple de prohibicions, avenços, retrocessos, penalitats i cops de
sort, que es produeixen en caure a la casella de l’oca (fada de
pota palmejada emparentada amb la Merelle i la Vieira i que l’ajuden
a desenvolupar la troca del laberint).
Per
als hopis, poble indi d’Amèrica del Nord, el laberint és el motiu
que representa la Mare Terra de matriu i renaixement –idea
compartida per la major part de cultures antigues–.
A la vegada, l’oca és el símbol dels dons que ofereix aquesta
mateixa terra, i que és necessari saber fecundar.
En
aquest joc es troba present el destí o atzar personificat pels daus,
peces cúbiques capaces de conduir el jugador pel bon o el mal camí.
Sembla que les anomenades “tabas” són els primers daus coneguts
de la humanitat, fetes servir per canviar la sort.
Ara
ja tinc clar que aquests passatemps i molts d’altres que queden per
explicar, com “el corro de la patata, el tejo, la cometa, tres
en raya, la rayuela, el aro”... són molt més que un joc. Són
les restes d’un antic saber que gairebé ja s’ha perdut.
(37 dies de confinament)
