dilluns, 13 de gener de 2020

La fotògrafa i el conte de Nadal (Antònia García)

La meva vida de càmera de fotos ha estat molt intensa. La meva propietària, Joana Biarnés, nascuda l'any 1935, va ser reportera gràfica professional. De petita ja ajudava el seu pare, un fotògraf esportiu, a revelar les fotos al laboratori. Un any, per Nadal, li van regalar una màquina de retratar i així va començar la seva afició. Aquell primer Nadal va sortir al carrer i ja va fer unes quantes fotografies: la cua de gent de la parada del tramvia, uns nens amb bicicleta, un home i una dona amb un nadó als braços, asseguts a terra demanant almoina. Quan va revelar les fotos, la dels pobres amb l'infant li va fer reviure la mateixa tristesa que va sentir quan els va fotografiar. Des de llavors, aquella foto ha estat sempre a la seva vista, primer sobre la tauleta de nit del seu dormitori. Més tard, en un prestatge del seu despatx...
Després de la primera màquina de retratar vaig venir jo, que sóc una càmera de professional. Amb mi treballava sovint, junt amb el seu pare, fent fotos d'esdeveniments esportius. Es va convertir en una bona professional. Pel fet de ser dona, va haver de viure amb l'hostilitat de molta gent, que consideraven que aquella feina no era apropiada per a una persona del sexe femení. Però la Joana era valenta. Plantava cara a qui fos per tal de defensar el seu dret a treballar de fotògrafa. Sempre duia una bossa de mà amb la càmera, o sigui, amb mi, i el zoom. Una bona foto podia sorgir en qualsevol moment i a qualsevol lloc.
I cada Nadal, quan mirava la foto de la tauleta de nit, la imatge que veia era la de les figures del pessebre, amb el Nen Jesús en braços de Maria. Era un producte de la seva imaginació? Va fer una prova amb mi. Em va posar un carret de fotografia 400 ASA, o sigui, de sensibilitat molt alta, i va retratar la foto dels indigents. El resultat va ser una reproducció exacta de la foto antiga. Però al Nadal següent, la Joana, amb gran sorpresa, va tornar a veure la imatge del Naixement, tant a la foto inicial com a la que va fer amb mi. Hi va pensar molt. No sabia si explicar-ho o no. Però va decidir no dir-ne res. Jo era l'única que estava al cas d'aquell fet tan insòlit.
Jo, ficada a la seva bossa de mà, anava amb la Joana a tot arreu, sempre a punt per captar imatges. La Joana sovint s'arriscava molt per obtenir una bona foto. Com va passar amb la visita dels Beatles a Barcelona. No va haver-s'ho de pensar gaire per introduir-se a l'avió per fer fotos ni va tenir cap problema per pujar amb el muntacàrregues de l'hotel fins a les habitacions dels cantants. Jo, a les seves mans, podia fer meravelles. Vaig fotografiar personatges famosos, Salvador Dalí, Lola Flores, Roman Polanski, Orson Welles, Raphael... També vaig captar les imatges de gran impacte de les riuades de l'any 1962 a Terrassa. La Joana i jo formàvem un bon equip. Vam treballar també en el món de la moda de l'alta costura de Barcelona i, més tard, de la de Madrid.
L'any 1970 es va casar amb qui ja era la seva parella, el periodista Jean Michel Bamberger. Ni tan sols a ell va voler explicar allò que li passava, cada Nadal: continuava veient les fotografies amb les imatges dels pobres captaires canviades per les del pessebre.
La Joana, incansable, va treballar per diverses agències fotogràfiques i va viatjar molt. Fins que, l'any 1985, va decidir deixar-ho i va obrir el restaurant Ca na Joana, a Eivissa. Allí, la foto increïble de la transformació en la imatge de Nadal, va continuar estan en lloc preferent, a la vista de tothom. Però només ella i jo en sabíem el secret.
Quan es va jubilar, va anar a viure en un poble del Vallès. Pels seus molts mèrits, l'any 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat. També, durant alguns anys, es van fer exposicions de les seves fotografies en molts llocs.
La Joana va morir el 19 de desembre de l'any 2018 a Terrassa. Va voler que li deixessin aquelles dues fotografies a la tauleta de nit i va demanar que jo, la seva càmera, fidel companya de la seva atzarosa vida, estigués entre les seves mans. Faltaven pocs dies per Nadal. Però la imatge de costum del Nadal, el canvi d'uns personatges que havien estat reals per uns altres d'irreals, es va produir uns dies abans, el dia que la Joana em va prémer per última vegada amb les mans mentre la mirada es clavava en les fotos que des de petita l'havien acompanyada. I aquest cop els personatges de les fotos mostraven un somriure dolç, el mateix somriure que tenia la Joana en l'últim moment de la seva vida i que només jo vaig saber interpretar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada