dilluns, 16 de desembre de 2019

Quan em miro al mirall (Montserrat Fortuny)

A l'estiu, quan sóc a Sant Feliu, em llevo aviat perquè vaig a la platja ben d'hora, però a la tardor i a l'hivern, normalment no poso el despertador i em desperto entre un i tres quarts de nou, em llevo i al bany, i el primer que faig és mirar-me al mirall.
Normalment faig bona cara, no és per dir-ho. He dormit bé i si he tingut algun somni desagradable, que de vegades en tinc, ja no me'n recordo. Quan era jove me'n recordava dels somnis perfectament i hauria pogut parlar-ne o escriure'ls, però ara, deu ser cosa de l'edat, els evoco al moment de despertar-me, però de seguida se me'n van del cap i, per més que vulgui, no me'n recordo gens ni mica... Només sé que he somniat.
És clar que no puc comparar-me a quan tenia quinze anys, o vint o trenta. La joventut ho és tot. Però tampoc no puc queixar-me. N'hi ha, de la meva edat, molt més arrugades que jo. I no és que em posi cremes, no. Només me'n poso una, de la farmàcia, pel sol, perquè el sol no em faci mal, tant a l'estiu com a l'hivern. Me la va receptar el dermatòleg. El pitjor que tinc són les taques fosques, d'haver pres massa el sol, de jove.
Quan em llevo tinc les galtes rosades, els ulls sense ulleres a sota, brillants... Em pinto poc, normalment, ni coloret, ni pólvores, i si me'n recordo, em pinto els llavis, però no sempre. Quan vaig al taller d'escriptura, sí! Ja fa cinc anys que no em tenyeixo els cabells i m'agraden, tan blanquets. N'hi ha de la meva edat i de més grans que els porten tenyits i d'esquena semblen més joves que jo, però de cara, no.
Recordo que, al despatx, treballava amb mi una noia un any més gran que jo (hem continuat l'amistat més de 70 anys i espera...!). Era molt morena, tenia el cabell molt negre i ens posàvem de costat, davant del mirall, i se'ns veia la diferència de color dels cabells, ella negres, negres i jo castanys i ho trobàvem molt bonic, una diferència que ens afavoria a totes dues. Ara, ella porta els cabells tenyits d'un color vermellós, que no m'agrada gaire.
O sigui que no em veig malament al mirall, quan em llevo... Però la cara és una cosa i les cames en són una altra.
L'edat no perdona. Ara, quan camino, trobo que tots els carrers fan pujada, tant a Gràcia com al Guinardó, cosa que no havia trobat mai, abans, quan era jove. Però és que fan molta pujada, de veritat, eh!
Normalment tinc poca feina, a casa. Els divendres al matí em ve la noia i fa el més pesat i jo, durant la setmana, passo l'escombra, més que res pel menjador i la cuina i para de comptar.
Engego la rentadora una vegada a la setmana, més que res pels llençols i tovalloles i, de tant en tant, una altra pels vestits, bruses, faldilles, jerseis, etc. i, últimament, quasi que no planxo.
Que bé que he dormit! Això em passa quasi sempre, si no és que tingui alguna preocupació, que per sort en tinc poques, o que algun familiar o amic estigui malalt... En aquest cas no puc fer-hi res però m'amoïno i em costa més d'agafar el son.
Però no faig mai mala cara, al mirall...!


Quan al mirall em miro
en llevar-me al matí,
veig taques i arrugues...
allà on hi havia or fi.
Els ulls encara em brillen,
les galtes, dues roses,
els llavis em somriuen,
els cabells d'argent m'enjoien.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada