dilluns, 4 de març de 2019

El castell de Montjuïc (Antònia García)


La gent de la meva generació, els nascuts l'any 1940 i els següents, no vam viure la guerra però sí la postguerra. Patíem encara la repressió i la por d'aquells anys, Els infants teníem poca informació del que havia passat i encara no compreníem moltes coses. Els nens barcelonins, entre d'altres referències, teníem el castell de Montjuïc, fortalesa implacable al damunt de la muntanya, dominant la ciutat.
    Els dies de festa, com a distracció podíem anar a passejar amb la família per algun lloc de Barcelona, com ara el port, algun parc, algun dels carrers amples com ara el passeig de Gràcia. També podíem pujar al Tibidabo o a Montjuïc.
    Si triàvem aquesta darrera opció, en un dia clar teníem una vista magnífica de 360 graus sobre la ciutat, la serra de Collserola i d'altres muntanyes, i el mar. Als peus, el port i les terres del Baix Llobregat. Podíem passejar seguint els baluards. En alguns llocs hi havia canons fixats a terra, ja inutilitzats. Durant uns anys, a l'interior del castell hi havia un museu militar amb tota mena d'armament, banderes, etc. Al pati d'armes, hi havia exposats  uns quants canons antiaeris.
    Ens agradava més, però, passar unes hores al parc d'atraccions situat on actualment hi ha els jardins de Joan Brossa, un tros per sota del castell. Teníem vistes excel·lents i era més gratificant que observar el material del museu militar.
    En passar els anys i fer-nos més grans, vam anar sabent més coses, del castell. Com ara que des de l'any 1073, on ara hi ha el castell hi havia hagut una torre de vigilància. Si s'acostaven naus hostils, feien senyals amb veles si era de dia i amb foc si era de nit. Amb el temps, per circumstàncies diverses, i davant de perill de setge, es va fortificar aquella primera torre de vigilància. Més tard, va ser volada, destruïda. Però després es va construir una altra fortalesa d'estil Vauban, amb forma d'estrella, el mateix estil amb què es va construir la Ciutadella. Eren els temps de la monarquia borbònica, Felip IV i Felip V. Barcelona, doncs, tenia a l'esquerra el castell de Montjuïc i a la dreta la Ciutadella. Els bombardeigs li venien de tots dos punts.
    I és que tot estava pensat per atacar i tenir sotmesa la ciutat, no per defensar-la.
    Així va passar quan, en temps de la reina Isabel II, hi havia el general Espartero de regent. Resulta que va resoldre una crisi de la indústria del cotó amb un bombardeig indiscriminat. Durant deu hores van caure 1.014 projectils sobre la ciutat... Era l'any 1842. Aquest general va dir que, per al bé d'Espanya, era convenient bombardejar Barcelona cada cinquanta anys “para mantenerla a raya”.
    A mesura que anàvem sabent més coses, més poca gràcia ens feia aquest castell. Hi van haver més bombardeigs, per diferents guerres i revoltes. El castell es va convertir en una tenebrosa presó per als que no pensaven com els que tenien el poder, en cada època, ara d'un bàndol, ara d'un altre. Tots igual de cruels, abjectes i inhumans. Esgarrifa pensar en els empresonats de la Setmana Tràgica, entre ells el mestre i pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna, que va ser afusellat, o en els obrers de la vaga de La Canadenca (diuen que van ser entre tres mil i quatre mil persones, que havien participat en les vagues). Es feien judicis, es dictaven sentències de presó i de mort i eren afusellats als fossats del castell. Però el que feia esfereir més eren les notícies de les tortures que s'aplicaven als presoners per aconseguir que es confessessin culpables.
    A l'època de la Guerra Civil de l'any 1936, el castell continuava fent de presó i s'hi van executar presoners, el més destacat dels quals, per la seva rellevància política, va ser el president Lluís Companys, afusellat el 15 d'agost del 1940 al fossat de Santa Eulàlia.
    El castell va ser presó militar fins a l'any 1960. Més tard es va cedir a la ciutat amb algunes condicions i s'hi va instal·lar el museu militar. Després de moltes negociacions, finalment el museu  va quedar tancat l'any 2009 i al seu lloc ara hi ha el Centre de Visitants, amb muntatges museogràfics moderns, tot gestionat per l'Ajuntament.
    Montjuïc i el castell dominen la ciutat. Ara la construcció ja no té les funcions de presó. Les heures que  s'enfilen per les parets i les zones enjardinades que la volten li donen un aspecte més amable. Però continua destil·lant el gust amarg del seu passat. No ens el podem esborrar del pensament. A l'antigor, a la muntanya hi va haver el cementiri dels jueus, que d'això li ve el nom. Ara, el cementiri del Sud-oest s'enfila també muntanya amunt. Els difunts miren el mar i la serra que abraça la ciutat. Montjuïc i el seu castell també els miren. Que reposin tots en calma i en bona avinença.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada