Quan la Llúcia es va quedar sense feina, l'Albert gairebé se'n va
alegrar. En tornar a casa, la trobaria allà, amb el dinar i el sopar fets i
disposada a escoltar-lo. Però ella volia trobar una altra feina. L'Albert li
deia que no patís, amb el que ell guanyava podien viure tots dos. Aquest
argument no convencia la noia. No es volia convertir en una “senyora Maria”,
només ocupada amb portar la casa i atendre'l a ell.
Anaven passant els dies i la
desitjada feina no sortia per enlloc. La Llúcia no parava d'enviar currículums
i presentar-se a proves i entrevistes, sense resultat. I el que també començava
a neguitejar-la era l'actitud de la seva parella, a qui ja li estava bé la
situació. De fet, quan van decidir viure junts, ell li havia proposat que
deixés la feina i es quedés a casa, però ella ho va rebutjar. I ara! Deixar la
feina? De cap manera!
Mentre ella va treballar,
l'Albert havia col·laborat amb les tasques de la casa però des que la Llúcia va
perdre el seu lloc de treball, ell ho havia anat deixant. Ben mirat, si ella
tenia tot el dia per a fer-ho, no calia que, en arribar a casa, ell també s'hi
posés.
L'Albert, de mica en mica, va
començar a canviar d'actitud. Quan es trobaven a casa, comentaven punts de vista o explicaven algun fet del
dia. Això era normal. Però ara, a més, exercia a sobre d'ella un cert control:
li havia de donar compte d'on havia anat i dels diners que havia gastat i de
amb qui havia parlat... Abans no ho feia, això. La Llúcia va notar que la
relació amb l'Albert s'estava enrarint.
El problema va arribar quan
un dia, mentre sopaven, ella, tota contenta, li va dir que d'una de les feines
que tenia sol·licitades, li havien contestat que havia passat bé la prova i que
podia anar a concretar els detalls per començar a treballar.
Ell va arrufar les celles i
li va dir que ho deixés córrer, que ja estaven bé com estaven. Ni tan sols li
va preguntar de quina mena de feina es tractava. Davant la sorpresa d'ella,
l'Albert li va dir que no tenia cap necessitat de ser manada per ningú i, per
tant, que abandonés la idea de buscar feina. Ella es va aixecar de la cadira i
li va rebatre que no era aquell el pla de vida que volia seguir i que ja havien
tocat el tema altres vegades. Aleshores ell, tot enfadat, va alçar la veu i li
va dir que si continuava amb aquella idea absurda, s'haurien de plantejar si
continuaven sent parella i vivint junts.
A la Llúcia li va venir al
pensament una cosa que havia llegit feia temps. Una expressió atribuïda a Juli
Cèsar, en passar el riu Rubicó, que s'havia fet famosa: Alea iacta est.
Volia dir que el dau, o sigui, la sort, s'havia tirat. El Rubicó era la línea
que no es podia traspassar sense permís. Semblava que tenia poc a veure amb la
situació que estava vivint. Però tal com li va venir al pensament, així li va
contestar: “Albert, tu... Tu ets el Rubicó, per a mi!” Aquestes paraules no
tenien cap sentit per al noi, no sabia què volien dir ni ho va preguntar. Van
acabar la vetllada amb un molest silenci que no presagiava res de bo.
A la nit, la Llúcia va estar
moltes estones desvetllada, pensant en aquella qüestió, que podia fer variar la
seva vida. Coneixia bé l'Albert, sabia que quan tenia una idea al cap no hi
havia manera de fer-lo canviar. Així que calia considerar bé la decisió.
L'endemà al matí, la noia
s'havia decidit. Va deixar una nota a sobre de la taula per si arribava a casa
més tard que l'Albert i se'n va anar a concretar les condicions de la nova
feina. Alea iacta est!, va dir-se a ella mateixa, al moment d'entrar al
despatx de l'entitat. S'hi jugava la relació amb l'Albert i també s'hi jugava
el que ella volia fer amb la seva vida. I encara que no tingués la importància
històrica de l'anècdota de Juli Cèsar, per a ella representava molt. Se li
obria un nou camí i no tornaria enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada