dilluns, 25 de març de 2019

Alea iacta est (Antònia García)


Quan la Llúcia es va quedar sense feina, l'Albert gairebé se'n va alegrar. En tornar a casa, la trobaria allà, amb el dinar i el sopar fets i disposada a escoltar-lo. Però ella volia trobar una altra feina. L'Albert li deia que no patís, amb el que ell guanyava podien viure tots dos. Aquest argument no convencia la noia. No es volia convertir en una “senyora Maria”, només ocupada amb portar la casa i atendre'l a ell.
    Anaven passant els dies i la desitjada feina no sortia per enlloc. La Llúcia no parava d'enviar currículums i presentar-se a proves i entrevistes, sense resultat. I el que també començava a neguitejar-la era l'actitud de la seva parella, a qui ja li estava bé la situació. De fet, quan van decidir viure junts, ell li havia proposat que deixés la feina i es quedés a casa, però ella ho va rebutjar. I ara! Deixar la feina? De cap manera!
    Mentre ella va treballar, l'Albert havia col·laborat amb les tasques de la casa però des que la Llúcia va perdre el seu lloc de treball, ell ho havia anat deixant. Ben mirat, si ella tenia tot el dia per a fer-ho, no calia que, en arribar a casa, ell també s'hi posés.
    L'Albert, de mica en mica, va començar a canviar d'actitud. Quan es trobaven a casa, comentaven  punts de vista o explicaven algun fet del dia. Això era normal. Però ara, a més, exercia a sobre d'ella un cert control: li havia de donar compte d'on havia anat i dels diners que havia gastat i de amb qui havia parlat... Abans no ho feia, això. La Llúcia va notar que la relació amb l'Albert s'estava enrarint.
    El problema va arribar quan un dia, mentre sopaven, ella, tota contenta, li va dir que d'una de les feines que tenia sol·licitades, li havien contestat que havia passat bé la prova i que podia anar a concretar els detalls per començar a treballar.
    Ell va arrufar les celles i li va dir que ho deixés córrer, que ja estaven bé com estaven. Ni tan sols li va preguntar de quina mena de feina es tractava. Davant la sorpresa d'ella, l'Albert li va dir que no tenia cap necessitat de ser manada per ningú i, per tant, que abandonés la idea de buscar feina. Ella es va aixecar de la cadira i li va rebatre que no era aquell el pla de vida que volia seguir i que ja havien tocat el tema altres vegades. Aleshores ell, tot enfadat, va alçar la veu i li va dir que si continuava amb aquella idea absurda, s'haurien de plantejar si continuaven sent parella i vivint junts.
    A la Llúcia li va venir al pensament una cosa que havia llegit feia temps. Una expressió atribuïda a Juli Cèsar, en passar el riu Rubicó, que s'havia fet famosa: Alea iacta est. Volia dir que el dau, o sigui, la sort, s'havia tirat. El Rubicó era la línea que no es podia traspassar sense permís. Semblava que tenia poc a veure amb la situació que estava vivint. Però tal com li va venir al pensament, així li va contestar: “Albert, tu... Tu ets el Rubicó, per a mi!” Aquestes paraules no tenien cap sentit per al noi, no sabia què volien dir ni ho va preguntar. Van acabar la vetllada amb un molest silenci que no presagiava res de bo.
    A la nit, la Llúcia va estar moltes estones desvetllada, pensant en aquella qüestió, que podia fer variar la seva vida. Coneixia bé l'Albert, sabia que quan tenia una idea al cap no hi havia manera de fer-lo canviar. Així que calia considerar bé la decisió.
    L'endemà al matí, la noia s'havia decidit. Va deixar una nota a sobre de la taula per si arribava a casa més tard que l'Albert i se'n va anar a concretar les condicions de la nova feina. Alea iacta est!, va dir-se a ella mateixa, al moment d'entrar al despatx de l'entitat. S'hi jugava la relació amb l'Albert i també s'hi jugava el que ella volia fer amb la seva vida. I encara que no tingués la importància històrica de l'anècdota de Juli Cèsar, per a ella representava molt. Se li obria un nou camí i no tornaria enrere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada