dilluns, 18 de març de 2019

El Tibidabo (Montserrat Fortuny)


TIBI DABO és el nom que li varen donar els monjos del Monestir de Sant Jeroni, al segle XVI, a l'Edat Mitjana.
    El Monestir era una construcció on ara hi ha la benzinera de la carretera de l'Arrabassada. D'aquella construcció, només en queda un petit mur.
    Tot allò només eren boscos utilitzats pels nobles, per a la cacera. No hi vivia ningú, fora de lladres i bandolers.
    La frase està treta de l'Evangeli de Sant Mateu, quan el diable diu a Jesús: "Et donaré tots els regnes del món si t'agenolles i m'adores." O sia: " TIBI emsia DABO si candes adoresseis me."
    És com si el diable hagués estat al cim del Tibidabo i hagués intentat temptar Jesús mostrant-li tota la plana barcelonina, des d'aquesta alçada de 512 metres.
    Fa cent anys, a dalt del Tibidabo no hi havia res, potser només un bosc de pins, i a la gent gran li agradava anar-hi a prendre l'aire fresc, els diumenges. Va ser quan els barcelonins es varen acostar a la muntanya.
    El Dr. Salvador Andreu (el de les pastilles per a la tos) va comprar els terrenys que hi havia a la base de la muntanya i hi va fer construir mansions amb trets modernistes i cases d'indians. Va adquirir també els terrenys del cim de la muntanya. Del diabòlic Tibidabo.
    El 29 d'octubre del 1901, va arribar al cim el funicular del Tibidabo, un dels primers funiculars d'Europa, i van inaugurar també el Parc d'Atraccions, el segon d'Europa.
    La gent pujava al Tibidabo a fer salut! Els nens amb tos ferina o d'altres malalties respiratòries hi pujaven a guarir-se'n.
    Al 1913 es va contractar una tribu del Senegal que mostrava els seus costums. Molts dels barcelonins no havien vist mai un africà, en sa vida.
    L'avió, la talaia, el Temple Expiatori del Sagrat Cor, l'estàtua del Crist, enorme (encara que no tant com la del Brasil), el tren suspès, nou, són les imatges que més recordo, perquè ho vaig visitar tot moltes vegades, a la meva joventut. També una gran sala amb moltes figuretes que es bellugaven...
    Quan venia alguna amiga de fora, apa, cap al Tibidabo a veure les atraccions, que les feien quedar meravellades. Una vegada hi vaig acompanyar un amic de l'Aragó i el vaig fer pujar a la talaia i va passar molta por, mentre que jo gaudia del bonic panorama i pensava que era un poruc.
    L'Arrabassada...!, A partir dels meus 9 o 10 anys, cada novembre, el pares i jo hi anàvem a buscar bolets.
    Els primers anys, a peu des de casa (Mare de Déu, que n'érem de caminadors!) Quan els pares ja eren més grandets, hi pujàvem amb el Tramvia Blau, però els trams anteriors i els últims, sempre a peu. Als últims anys, quan ja en tenien més de seixanta, també agafàvem el funicular fins a dalt de tot i caminàvem després fins a l'Arrabassada, on hi havia un bosc que en dèiem La Mina, que de rovellons, ous de reig i peus de rata, n'hi havia tots els que volíem.
    Algunes vegades hi havíem anat ben acompanyats de germans i cunyades i nebots del pare i encara era més divertit, si més no, per a mi, i el pare se sentia com un patriarca i n'estava ben content, i jo també, amb tants cosins i cosines.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada