No m'hi havia fitxat mai. Sabia que hi era, com es deia, però no m'hi
havia fitxat.
Va ser de cop. Aquells ulls... aquells ulls tan negres, aquell posat
seriós... Aquells llavis tancats, ni enèrgics
ni fluixos..., tancats.
El nas aguilenc, el cabell blanc i aquells ulls...!
Em miraven, em miraven. No em deia res, ni una paraula, però aquells
ulls...!
Ni alt ni baix, ni gros ni prim, però aquells ulls!
Des de llavors que sempre el miro i ell se n'ha adonat... I em mira ell
també, amb aquells ulls...
Oh, si fos poeta, quins versos li faria!
Si sabés de música, com el cantaria!
Si fos bonica i jove, com li diria que...
No sóc res d'això.
Però ara sí, ara me'l miro!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada