Olors, perfums, aromes, flaires..., pudors... (Montserrat Fortuny)

Mirant el mar blau em ve al nas

l’olor de les plantes marines,​

l’aroma de les algues i dels éssers vius,

flaire de sirenes, d’esponges, sardines,

d’amargor de la sal

que es clava al paladar com espines.

Olor salada a l’estiu,

mirant el mar verd i blau

a la platja del meu Sant Feliu!

La platja de Sant Feliu de Guíxols és rodona, com tota bona badia; té muntanyes a l’est i a l’oest, la de llevant i la de ponent. De cara al mar, mirant a la dreta, hi ha Tossa de Mar, amb les muralles i torres, tan bonica, tan Costa Brava, la que, antigament, els veïns en deien “el cul del món”, amb menyspreu...

    A la nostra esquerra es veu, darrere la muntanyeta del Salvament, tota la platja de Sant Pol, amb el final mostrant s’Agaró, amb tota la seva riquesa. I més amunt, Palamós. I, al darrere, el passeig del mar, la rambla, tota la ciutat, que s’enfila fins a dalt de tot de la muntanya. D’aquest espai ja en diuen el Poble Nou, amb els hotels, els restaurants, amb l'olor d'arròs, de paella, de sofregits...

    I de boscos... Per anar a l’ermita de Sant Elm, bosc amunt... Per anar al Camí de Ronda, bosc avall...

Mirant el bosc a l’estiu,

la verdor de les fulles esclata,

els arbres diuen: “Senyor,

ací ens teniu per a fer ombra a les flors,

a la molsa i a totes les plantes.”

I la verdor de la molsa del bosc

omple els narius, expectants.

Olor de farigola i romaní

i de violetes boscanes...

Quina olor més bona fa el bosc

quan branden a l’aire les branques!

    Sí, abans, per anar a Sant Elm, es passava per un caminoi estret, amb plantes i flors a cada banda i els grandiosos pins, amb les pinyes madures a punt de caure i, un cop a terra, tot el bosc feia olor de pinyons. I al moviment lleuger del vent, totes les flors boscanes deixaven sentir les seves aromes.

    Últimament, aquest camí ja era més ample, ja hi pujaven i baixaven motos i més motos, amb unes olors que ja no eren les naturals del bosc. Però l’any passat encara va ser pitjor. En arribar ja a prop de l’ermita, el camí estava barrat amb una paret d'espines metàl·liques... Ja em veia altra vegada tornant bosc avall, fins que vaig veure que, per un cantó, s’havien desenganxat les punxes i vaig poder passar-hi, amb prou feines.

    Un cop dalt de tot del camí, hi ha moltes escales que pugen a l’ermita i hi ha un recinte molt bonic, amb arbres que fan molta ombra i plantes i flors. I, el millor de tot, la vista del mar. És ací que es veu ben bé que la terra és rodona: l’horitzó no es veu recte, sinó que va corbat, es veu ben bé la rodonesa de la Terra, el nostre planeta.

    Fins allà arriba l’olor salada del mar, encara que estem tan amunt, barrejada amb l’aroma fluixeta de les alzines, dels pins altíssims i d’oms, de roures... perquè hi ha un bosc a tocar de l’ermita, amb majestuosos arbres de diferents menes. Si hi fas una foto, destaca un verd clar al costat d’un de fosc, d’un grogós... Llàstima que a les fotos no hi surtin els perfums... Això encara no s’ha inventat.

    De baixada, sempre ho faig per la carretera, que encara que et demana més temps de caminar, és més segura que el bosc, que és relliscós. Arribes en un carrer que tot són escales i fa de bon baixar, també és una bona drecera. A més, vas baixant entremig de les cases i a tots els balcons hi ha geranis de tots colors, amb preferència de vermells, roses i liles, amb el seu perfum suau. De tant en tant, també hi veus algunes plantes diferents, alguns rosers de color de rosa i alguns lliris blancs, que fan una olor més forta.

    Bé, tot això són bones olors, naturals i més suaus que les olors de les aigües de colònia i d'una gran varietat de perfums que es venen en boniques ampolletes, molt artístiques i variades. A mi, personalment, m’agrada el perfum de Joia, de Mirúrgia...

    També hi ha l’olor del menjar. Una olor tan bona que et desperta la gana... Flaire d’un bon sofregit, d’una paella, d’un rostit... De verdures, d’amanides, d’herbes oloroses. Però, a qui no li molesta l’olor de ceba, d’all, crus...? D’això ja no se’n pot dir olor, ja és pudor.

    I passant a les pudors... Fetor de femta, d’orins, de vòmits, de podrit, de descomposició, d’agre, d’amarg, d’àcid... Val més no parlar-ne... No crec que hi hagi cap relat de pudors que pugui ser poètic...