dilluns, 11 de juny de 2018

Un dia de gos (Antònia García)


Em desperto aviat. No sé si pel soroll que sento de la gent del carrer o perquè se m'ha acabat la son. No em moc de la meva caseta de fusta de la galeria. Fins que no es llevi la Rosa, la meva mestressa, m'estaré aquí quiet.
    Ah, ja tinc aquí, la Rosa! Em crida perquè entri. Obeeixo. Em passa la mà per sota de les orelles. Em diu unes paraules:
     Hola, Gat! Has dormit bé? Deixa'm que et posi la corretja, que sortirem al carrer.
    La Rosa és qui em va posar el nom de Gat, tot i que sóc un gos. Quan vaig arribar en aquesta casa jo era tan petit que, de primer, els nens es van pensar que era un gatet. D'això em ve el nom.
    Avui fem la volta pel carrer de dalt. M'agrada perquè té molts arbres. Puc triar. Aquest mateix, au. La Rosa s'atura i jo aixeco la pota de darrere i marco el meu territori d'aquest matí. Espero no trobar-me amb el gos de pèl negre per aquí a prop. Si me'l trobo, li hauré de bordar ben fort, perquè sàpiga que en aquest tros mano jo.
    Un cop a casa, en Ricard em posa el menjar en un plat i una mica d'aigua en un bol. Quan surten per anar a escola, els acompanyo fins a la porta. Ells m'amanyaguen.  
    –Adéu, Gat. Fes bondat, eh?  Apa, fins a l'hora de dinar!
    Em quedo amb la Maria i en Jaume, els pares de la meva mestressa Rosa i dels seus germans. Ensumo l'aire. Noto l'ambient tens. Observo les cares de la parella, la lleugera ganyota de la boca, com arrufen les celles... Alguna cosa no va bé. M'acosto a la Maria, que està asseguda, i li poso el cap a la falda. Li llepo la mà. Després vaig on hi ha en Jaume, me'l quedo mirant. Ell em dóna uns copets al llom. Moc la cua a poc a poc. Sí, alguna cosa passa. Deu tenir a veure amb aquest paper que hi ha damunt la taula. Abans de veure aquest paper, no havia notat res d'estrany. Li faré uns quants lladrucs perquè pari de fer mal a la Maria i al Jaume.
      –Bub, bub, bub! Bub, bub!
    –No passa res, Gat, no passa res –diu en Jaume–. Au, vés a jeure una estona allà a fora. I aquest paper, me l'emporto i ja ho resoldrem.
    Me'n vaig a a galeria. Des d'aquí puc veure el veí de davant com estén roba i els coloms que passen volant i els núvols, que també volen i canvien de forma...
    Torno a entrar al menjador. La Maria agafa el carro d'anar a comprar. Que bé! La podré acompanyar! I de pas, tornaré a marcar el meu territori. Dono unes quantes voltes al carro i m'enfilo un parell de cops a la cama de la Maria, tot enjogassat. 
       –Au, para, Gat! Ja sé que t'agrada venir amb mi a comprar. Un moment, que agafo la corretja.
    La veu de la Maria té un to tranquil. Sembla que el problema que he intuït al matí s'hagi solucionat.
     De camí cap al súper ens trobem amb un veí que va amb el seu gos. Mentre la Maria i el veí parlen, el quisso i jo ens ensumem i comencem a jugar, movent la cua alegrement. Som amics. Ens trobem tot sovint.
    Tornem a casa. Més tard, la meva intuïció canina m'avisa que els nens són a punt d'arribar. A mi no em cal fer com les persones, que no saben l'hora que és si no miren els rellotges. Vaig i vinc, des del menjador a la porta  del pis i a la inversa. Tinc ganes de veure en Ricard, en Xavi i, sobretot, la Rosa. Jo sóc el seu gos i ella és la meva mestressa, tot i que m'estimo també tota la família. Ja els ensumo, ja els sento, estan venint pel carrer...! Faig uns quants salts arran de la porta i crido els nois amb uns quants lladrucs.
  –Hola, Gat! Hola, mama! Ja som aquí! Vine, Gat! Però no ens llepis tant, que ja ens hem rentat, avui!
    La Rosa m'agafa a coll i em fa moixaines. Quan em deixa a terra, és en Xavi qui m'agafa pel cap i em fa carícies per sota les barres. Després segueixo en Ricard i li prenc la bossa amb les dents i me l'emporto corrent, per jugar.
    Mentre dinen, m'estic assegut a terra, a prop de la Rosa, que de tant en tant em llança un tros de pa o un bocí de pollastre. Jo ho atrapo al vol. I quan han acabat de menjar, jugo amb tots tres germans: em llancen la meva pilota un tros lluny i jo l'empaito, l'agafo amb la boca i els la torno a dur, per continuar amb el joc.
    Quan se'n van altre cop a escola, els acompanyo igual que al matí fins a la porta.  
     –Bub, bub! –els dic, remenant la cua i movent les orelles.
     –Adéu, Gat! Passa-t'ho bé!
Tota la tarda estic amatent a la seva tornada. Mentrestant, com que la Maria també se n'ha anat a treballar i m'ha deixat sol, vigilo la casa, rondo pel passadís i per les habitacions, escolto els sorolls de l'escala, ensumo per aquí i per allà, no fos cas que un intrús o un malfactor volgués entrar a casa. Sóc aquí, jo, per defensar-la!
   Com de costum, noto que els tres germans ja tornen, abans de sentir-los pel carrer, abans de notar-ne l’olor. I espero frisós, darrere la porta, que entrin; i em llanço als seus braços, els llepo la cara i les mans. Ells m'acaronen i tot són corredisses i alegrois:
    –Gat! Vine aquí! Gat, surt d'aquí sota! No t'emportis la meva sabatilla, Gat! Au, jeu! Jeu aquí! Quiet! Així m'agrada: bon minyó...!
    Al vespre, en Jaume i jo sortim a fer l'últim tomb del dia. Ell recull els meus excrements en una bossa de plàstic i la diposita en una paperera. Caminem a poc a poc, jo ben arran d'ell. No me'n vull separar perquè endevino que el seu estat d'ànim no és tan bo com de costum. Potser té a veure amb la situació que he detectat al matí, amb aquella carta a sobre de la taula...
    En ser altre cop a casa, els nois estan preparant els llibres per demà i la Maria endreça la cuina. En Jaume s'asseu amb el diari a les mans per fer-li un cop d'ull i jo m'arrauleixo als seus peus perquè noti la meva escalfor.
     Vaig sentir a dir una vegada que la felicitat és un gosset calentó a la falda. Vull que aquesta família, que és la meva, gaudeixi d'aquesta petita felicitat que jo puc donar. Per això, quan la Rosa se'n va a dormir, m'enfilo al seu llit i em quedo ben quiet damunt dels seus peus. Tots dos ens adormim. Ja ho sé que me n'hauria d'anar a la galeria, al meu llit, tal com m'han ensenyat. Però hi ha dies que no ho faig, no sé per què. Després, la Maria m'agafa i em deixa a la caseta, al meu llit. Estic tan adormit que no me n'adono. I quan demà em desperti, m'estaré quiet i esperaré que la Rosa es llevi i em vingui a buscar.
    I és així , més o menys, com passa un dia, per a mi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada