dilluns, 4 de juny de 2018

Tinc ganes de menjar cireres (Antònia García)


Ara n'és el temps. A les botigues i a les parades de la plaça veig aquests petits fruits lluents i vermells, molt vermells, com petits cors que bateguen. I tinc ganes de menjar-me'ls. En compro. No m'espero a ser a casa, pel camí vaig agafant cireres i me les vaig posant a la boca. Que sucoses, que dolces...! Les que tenen picades d'ocell són les més bones. Els ocells saben triar-les.
    Arribo a casa amb els llavis vermells. Poso les cireres en una plata. No em puc estar de penjar-me'n a les orelles, com quan era petita i l'àvia em deia: “vine, que et posaré arracades de cireres. No en trobaràs de més boniques”.
    També tinc ganes de passejar a prop del mar i veure el color verd blau i el moviment de les onades. Vull escoltar la remor de l'aigua que juga amb la sorra i respirar aquell airet salabrós.
    Tinc ganes de caminar entre els pins, de respirar fondo i sentir l'olor de resina. Tinc ganes d'abraçar-me als arbres, de resseguir l'escorça amb les mans. Tinc ganes de caminar descalça per la pinassa.
    No tinc ganes d'estar tancada a casa, ara que el temps és bo i la temperatura és agradable. No tinc ganes de restar callada tantes estones, només pensant i pensant. Tinc ganes de sortir al carrer i de veure els infants com juguen i fan cridòria, com un estol d'ocellets que omplen la plaça. I tinc ganes de trobar-me alguna persona coneguda per saludar-la i fer petar la xerrada una estoneta.
    Quan sóc a casa, tinc ganes d'engegar la ràdio i sentir bones notícies, no només problemes, tragèdies, informacions que deceben o que indignen. I tinc ganes d'endreçar els papers que s'amunteguen i de regar els geranis abans no els toqui el sol. I tinc ganes d'escoltar el cant de la merla o  el parrupeig de la tórtora. Tinc ganes de cantar, jo també. De cantar aquelles cançons que em commouen, que em fan evocar moments alegres o tristos. Cançons dels meus records.
    Tinc ganes de preparar un pastís amb pasta brisa. M'afanyo a treure els pinyols de les cireres. Ho barrejo. Ho poso al forn. Tinc ganes de pelar patates i tallar les puntes de les mongetes tendres, de posar l'olla al foc i de preparar el pollastre per rostir-lo. I tinc ganes de tenir-ho tot a punt per quan la família vingui a dinar. Així que paro taula. Una cadira per a cadascú i la trona per al més petitó.
    El pastís ja és cuit. El trec del forn. Espero que es refredi una mica. El guarneixo amb trossets de fruites confitades. Mmmm...! Se'n lleparan els dits! I així com la cueta fa l'ocell, la cirereta del mig fa el pastís.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada