Hola, sóc la Nina...! (Montserrat Fortuny)

Em desperto la primera, tothom dorm encara. Per sort, som a l’estiu i dormo al pati i puc anar a fer “pis” en aquell racó i no he d’esperar que m’obrin, com a l’hivern, que de vegades faig esforços perquè no se m’escapi.

   D'ells, la primera a llevar-se és la mare, la que ha anat a dormir més tard. És que té poca son...? O és que té més feina...?

    No para en tot el dia: que si escombra, que si frega, que si cuina, que si renta, que si planxa...

    El segon és el pare, que corre a la dutxa i a esmorzar. Jo sempre em poso al seu costat, fent cara de bona nena, i sempre cau alguna coseta per a mi, que val més que aquella “cosa de bona marca, per a gossos”, que els sembla que ens agrada, però que només ho mengem per a matar la gana.

    Quan es lleven els nens ja s’ha acabat la tranquil·litat. La nena gran, la Mariona, em vol a la falda. A l'hivern molt bé, però ara passo molta calor. I també en passo quan em vol “disfressar”, que diu ella, i em posa tot de roba de coloraines i diu que sóc molt maca, però jo estic més contenta lluint el meu pèl daurat amb taques blanques.

    El nen, el Toni, només vol jugar a pilota i me la tira i me la tira, sense parar, i vol que jo li retorni portant-la a la boca, uix...!

    La més petita, l’Alba, se m’asseu a sobre i m’estira les orelles i jo li faig: “Bup, bup”, per a espantar-la, però no hi ha res que l’espanti.

    El dia que s'ho passen més bé tots tres és quan em banyen i jo sempre m’hi resisteixo, sobretot a l’hivern, que em fa molta mandra que em mullin. Només se m’escapa el riure quan m’estarrufo i els mullo a tots: He, he, he...!

    Quan se’n van a l’escola, quin descans...! Però a l’estiu no n’hi ha, d’escola. Però, vaja, també m’agrada anar a la platja, a la platja per a gossos, encara que m’agrada més estar amb els nens prenent el sol i sóc esquerpa amb els gossos desconeguts.

    A l’hivern, de vegades estic a casa només amb la iaia, que és velleta però molt maca i va sempre ben pentinada, amb el monyo blanc i amb la bata negra amb llunes blanques. També li agrada fer ganxet i mitja i llegir. Llegeix molt i de vegades riu tota sola i de vegades plora, segons què diu el llibre. És una ximpleria, això de plorar pels papers escrits, oi?

El dia a dia de la vida d'un gos (Àngels Segú)

Avui és un dia calorós i no tinc gens ni mica de ganes de sortir, però ells, tant si vull com si no vull, em trauran a passejar. I no un cop, sinó tres. Vinga, que no estat res. I així un dia i un altre.

    Què us puc explicar! Ho fan per mi, això és el que diuen, però el que és cert és que ell, el marit de la Dolors, en té sempre més ganes que jo. Perquè ja em direu per quins set sous ha de sortir cada dia a les set del matí. En un dia com avui, es podria explicar, perquè, realment, si no és a les set, no hi haurà cap altra hora que faci de bon sortir.

    Però ell, tossut que tossut, cap al carrer, encara que jo estiri la corretja cap a dins. Jo ja puc manifestar l’enuig, i les meves poques ganes de fer un tomb, que a ell tant se li'n dóna; el que més por li fa, és que se m’escapi el pipí.

    Aquesta és l’única realitat que jo observo, i no pas la preocupació que em faig vell, que si camino a poc a poc, i totes aquestes lletanies que va explicant quan es troba un conegut. Que jo ja no pugui córrer com feia abans, se li'n refot, això està clar! Perquè el que ell veritablement desitja és sortir de casa com més aviat millor.

    És el que ha fet sempre, i no pot canviar, això no ho reconeixerà mai. Jo, en canvi, a mesura que em vaig fent gran, no m’importa no sortir gaire, tant se val si se m’escapa una mica de pipí; que el reculli, que no costa tant!

    Jo ara m’estava recordant d'aquella vegada que el seu nebot es va a quedar a dormir. Ja fa uns anys, d’això, però encara me’n recordo com si fos avui! Em va fer tanta ràbia, que per culpa d’aquell vailet s’endarrerís la meva passejada, que vaig anar al llit on s'havia gitat el menut, i hi vaig fer les meves necessitats, sense cap angúnia. Hi tenia dret. Oi que sí? Jo, aleshores, era jove i juganer i em calia sortir aviat. I no em feien ni cas per culpa d’un menut que no aixecava dos pams de terra.

    Però, quina va ser la meva sorpresa, quan vaig comprovar que l’enuig va recaure damunt del meu rival, d’aquell petit i insignificant competidor, que va acaparar totes les carícies d’aquell dia. Ni la glòria de marcar el meu territori, no em va deixar, aquell esbós d’home, el futur component dels éssers humans que un dia no tan llunyà decidirà a quina hora he de sortir a fer el tomb!

    Això és la vida dels gossos. Mai no decidim res i ens fan creure tot el contrari...

Un dia de gos (Antònia García)

Em desperto aviat. No sé si pel soroll que sento de la gent del carrer o perquè se m'ha acabat la son. No em moc de la meva caseta de fusta de la galeria. Fins que no es llevi la Rosa, la meva mestressa, m'estaré aquí quiet.

    Ah, ja tinc aquí, la Rosa! Em crida perquè entri. Obeeixo. Em passa la mà per sota de les orelles. Em diu unes paraules:

     –Hola, Gat! Has dormit bé? Deixa'm que et posi la corretja, que sortirem al carrer.

    La Rosa és qui em va posar el nom de Gat, tot i que sóc un gos. Quan vaig arribar en aquesta casa jo era tan petit que, de primer, els nens es van pensar que era un gatet. D'això em ve el nom.

    Avui fem la volta pel carrer de dalt. M'agrada perquè té molts arbres. Puc triar. Aquest mateix, au. La Rosa s'atura i jo aixeco la pota de darrere i marco el meu territori d'aquest matí. Espero no trobar-me amb el gos de pèl negre per aquí a prop. Si me'l trobo, li hauré de bordar ben fort, perquè sàpiga que en aquest tros mano jo.

    Un cop a casa, en Ricard em posa el menjar en un plat i una mica d'aigua en un bol. Quan surten per anar a escola, els acompanyo fins a la porta. Ells m'amanyaguen.  

    –Adéu, Gat. Fes bondat, eh?  Apa, fins a l'hora de dinar!

    Em quedo amb la Maria i en Jaume, els pares de la meva mestressa Rosa i dels seus germans. Ensumo l'aire. Noto l'ambient tens. Observo les cares de la parella, la lleugera ganyota de la boca, com arrufen les celles... Alguna cosa no va bé. M'acosto a la Maria, que està asseguda, i li poso el cap a la falda. Li llepo la mà. Després vaig on hi ha en Jaume, me'l quedo mirant. Ell em dóna uns copets al llom. Moc la cua a poc a poc. Sí, alguna cosa passa. Deu tenir a veure amb aquest paper que hi ha damunt la taula. Abans de veure aquest paper, no havia notat res d'estrany. Li faré uns quants lladrucs perquè pari de fer mal a la Maria i al Jaume.

      –Bub, bub, bub! Bub, bub!

    –No passa res, Gat, no passa res –diu en Jaume–. Au, vés a jeure una estona allà a fora. I aquest paper, me l'emporto i ja ho resoldrem.

    Me'n vaig a a galeria. Des d'aquí puc veure el veí de davant com estén roba i els coloms que passen volant i els núvols, que també volen i canvien de forma...

    Torno a entrar al menjador. La Maria agafa el carro d'anar a comprar. Que bé! La podré acompanyar! I de pas, tornaré a marcar el meu territori. Dono unes quantes voltes al carro i m'enfilo un parell de cops a la cama de la Maria, tot enjogassat. 

       –Au, para, Gat! Ja sé que t'agrada venir amb mi a comprar. Un moment, que agafo la corretja.

    La veu de la Maria té un to tranquil. Sembla que el problema que he intuït al matí s'hagi solucionat.

     De camí cap al súper ens trobem amb un veí que va amb el seu gos. Mentre la Maria i el veí parlen, el quisso i jo ens ensumem i comencem a jugar, movent la cua alegrement. Som amics. Ens trobem tot sovint.

    Tornem a casa. Més tard, la meva intuïció canina m'avisa que els nens són a punt d'arribar. A mi no em cal fer com les persones, que no saben l'hora que és si no miren els rellotges. Vaig i vinc, des del menjador a la porta  del pis i a la inversa. Tinc ganes de veure en Ricard, en Xavi i, sobretot, la Rosa. Jo sóc el seu gos i ella és la meva mestressa, tot i que m'estimo també tota la família. Ja els ensumo, ja els sento, estan venint pel carrer...! Faig uns quants salts arran de la porta i crido els nois amb uns quants lladrucs.

  –Hola, Gat! Hola, mama! Ja som aquí! Vine, Gat! Però no ens llepis tant, que ja ens hem rentat, avui!

    La Rosa m'agafa a coll i em fa moixaines. Quan em deixa a terra, és en Xavi qui m'agafa pel cap i em fa carícies per sota les barres. Després segueixo en Ricard i li prenc la bossa amb les dents i me l'emporto corrent, per jugar.

    Mentre dinen, m'estic assegut a terra, a prop de la Rosa, que de tant en tant em llança un tros de pa o un bocí de pollastre. Jo ho atrapo al vol. I quan han acabat de menjar, jugo amb tots tres germans: em llancen la meva pilota un tros lluny i jo l'empaito, l'agafo amb la boca i els la torno a dur, per continuar amb el joc.

    Quan se'n van altre cop a escola, els acompanyo igual que al matí fins a la porta.  

     –Bub, bub! –els dic, remenant la cua i movent les orelles.

     –Adéu, Gat! Passa-t'ho bé!

Tota la tarda estic amatent a la seva tornada. Mentrestant, com que la Maria també se n'ha anat a treballar i m'ha deixat sol, vigilo la casa, rondo pel passadís i per les habitacions, escolto els sorolls de l'escala, ensumo per aquí i per allà, no fos cas que un intrús o un malfactor volgués entrar a casa. Sóc aquí, jo, per defensar-la!

   Com de costum, noto que els tres germans ja tornen, abans de sentir-los pel carrer, abans de notar-ne l’olor. I espero frisós, darrere la porta, que entrin; i em llanço als seus braços, els llepo la cara i les mans. Ells m'acaronen i tot són corredisses i alegrois:

    –Gat! Vine aquí! Gat, surt d'aquí sota! No t'emportis la meva sabatilla, Gat! Au, jeu! Jeu aquí! Quiet! Així m'agrada: bon minyó...!

    Al vespre, en Jaume i jo sortim a fer l'últim tomb del dia. Ell recull els meus excrements en una bossa de plàstic i la diposita en una paperera. Caminem a poc a poc, jo ben arran d'ell. No me'n vull separar perquè endevino que el seu estat d'ànim no és tan bo com de costum. Potser té a veure amb la situació que he detectat al matí, amb aquella carta a sobre de la taula...

    En ser altre cop a casa, els nois estan preparant els llibres per demà i la Maria endreça la cuina. En Jaume s'asseu amb el diari a les mans per fer-li un cop d'ull i jo m'arrauleixo als seus peus perquè noti la meva escalfor.

     Vaig sentir a dir una vegada que la felicitat és un gosset calentó a la falda. Vull que aquesta família, que és la meva, gaudeixi d'aquesta petita felicitat que jo puc donar. Per això, quan la Rosa se'n va a dormir, m'enfilo al seu llit i em quedo ben quiet damunt dels seus peus. Tots dos ens adormim. Ja ho sé que me n'hauria d'anar a la galeria, al meu llit, tal com m'han ensenyat. Però hi ha dies que no ho faig, no sé per què. Després, la Maria m'agafa i em deixa a la caseta, al meu llit. Estic tan adormit que no me n'adono. I quan demà em desperti, m'estaré quiet i esperaré que la Rosa es llevi i em vingui a buscar.

    I és així , més o menys, com passa un dia, per a mi.

Tinc ganes de menjar cireres (Antònia García)

Ara n'és el temps. A les botigues i a les parades de la plaça veig aquests petits fruits lluents i vermells, molt vermells, com petits cors que bateguen. I tinc ganes de menjar-me'ls. En compro. No m'espero a ser a casa, pel camí vaig agafant cireres i me les vaig posant a la boca. Que sucoses, que dolces...! Les que tenen picades d'ocell són les més bones. Els ocells saben triar-les.

    Arribo a casa amb els llavis vermells. Poso les cireres en una plata. No em puc estar de penjar-me'n a les orelles, com quan era petita i l'àvia em deia: “vine, que et posaré arracades de cireres. No en trobaràs de més boniques”.

    També tinc ganes de passejar a prop del mar i veure el color verd blau i el moviment de les onades. Vull escoltar la remor de l'aigua que juga amb la sorra i respirar aquell airet salabrós.

    Tinc ganes de caminar entre els pins, de respirar fondo i sentir l'olor de resina. Tinc ganes d'abraçar-me als arbres, de resseguir l'escorça amb les mans. Tinc ganes de caminar descalça per la pinassa.

    No tinc ganes d'estar tancada a casa, ara que el temps és bo i la temperatura és agradable. No tinc ganes de restar callada tantes estones, només pensant i pensant. Tinc ganes de sortir al carrer i de veure els infants com juguen i fan cridòria, com un estol d'ocellets que omplen la plaça. I tinc ganes de trobar-me alguna persona coneguda per saludar-la i fer petar la xerrada una estoneta.

    Quan sóc a casa, tinc ganes d'engegar la ràdio i sentir bones notícies, no només problemes, tragèdies, informacions que deceben o que indignen. I tinc ganes d'endreçar els papers que s'amunteguen i de regar els geranis abans no els toqui el sol. I tinc ganes d'escoltar el cant de la merla o  el parrupeig de la tórtora. Tinc ganes de cantar, jo també. De cantar aquelles cançons que em commouen, que em fan evocar moments alegres o tristos. Cançons dels meus records.

    Tinc ganes de preparar un pastís amb pasta brisa. M'afanyo a treure els pinyols de les cireres. Ho barrejo. Ho poso al forn. Tinc ganes de pelar patates i tallar les puntes de les mongetes tendres, de posar l'olla al foc i de preparar el pollastre per rostir-lo. I tinc ganes de tenir-ho tot a punt per quan la família vingui a dinar. Així que paro taula. Una cadira per a cadascú i la trona per al més petitó.

    El pastís ja és cuit. El trec del forn. Espero que es refredi una mica. El guarneixo amb trossets de fruites confitades. Mmmm...! Se'n lleparan els dits! I així com la cueta fa l'ocell, la cirereta del mig fa el pastís.

Tinc ganes... (Montserrat Fortuny)

Tinc ganes de sortir al carrer

sense portar llaços grocs,

senyal que ja sereu a casa,

de poder dir sense por

“sóc de la rel catalana”.

Al balcó només les flors,

res de banderes ni llaços

per no haver de denunciar

gent lluny de la pàtria.

Als carrers poder sentir

la clara veu catalana,

agermanada als accents

d'una altra llengua forana.

Tinc ganes de tenir ganes

de ballar moltes sardanes!

Tinc ganes de cridar fort:

“Adéu, Espanyes...!”

Tinc ganes de... (Eduard Alonso)

Tinc ganes de veure el groc retornar tot travessant la tenebra.

Tinc ganes de sentir el seu missatge de llum i llibertat.

Tinc ganes de veure la claror escampant-se arreu.

Tinc ganes de veure l'auri element del déu Apol·lo, gronxant-se, lleonat.

Tinc ganes de veure la Gran Muralla abillada de rutilant groc honorant el daurat origen sagrat de la Xina immemorial.

Tinc ganes d'alliberar els defensors de la terra, empresonats a terres de Ponent amb les claus grogues del lliure albir.

Tinc ganes d'invocar la ginesta i la seva aura.

Tinc ganes d'invocar la mimosa, tapís de distinció.

Tinc ganes de veure infants amb vestits de tots els colors lliscant per tobogans grocs lúdics i acollidors.

Tinc ganes de viatjar amb el Yellow Submarine pels mars de la democràcia.

Tinc ganes de posar llaços grocs al voltant del vell roure.

Tinc ganes de posar llaços grocs al meu cor de roure.