dilluns, 28 de maig de 2018

Sobre la sardana (Antònia García)


Diuen que la sardana ve d'una dansa molt antiga. Sembla que volia representar el sol. Es ballava en cercle, com es fa actualment. Segons uns, era un ritual agrícola, es feia una rotllana al voltant de les garbes de blat. Segons uns altres, es ballava en les reunions de bruixes. En tot cas, formava part d'un extens repertori de danses anomenades “ball rodó”, ballades a molts llocs, des de l'antiguitat.
    Pel que fa a l'origen del nom, tampoc no hi ha unanimitat. Uns diuen que la dansa de casa nostra venia de la comarca de la Cerdanya, i d'això li ve el nom: dansa cerdana. D'altres, diuen que la dansa venia de l'illa de Sardenya. Els sards, tant per llengua com per cultura, conserven encara elements molt antics. Ja podria ser, ja...
    Una dansa no es pot ballar si no hi ha un ritme. Se sap que l'acompanyament musical de la sardana, antigament, era de tres músics que tocaven el flabiol i el tamborí, la cornamusa i la xeremia. Aquest acompanyament s'anomenava cobla de tres quartans. Els dansaires, agafats de les mans, s'anaven movent cap a un costat i cap a l'altre, avançant un peu cap endavant i tornant-lo al seu lloc, seguint el ritme. Es veu que durant un temps, per a alguns elements eclesiàstics, la sardana es va considerar una dansa “deshonesta i immoral”, però això no va ser motiu perquè no es ballés.
    El més corrent era que els dansaires fossin homes i dones, però també hi havia sardanes ballades per homes sols. Les sardanes es ballaven amb motiu de festes, de pelegrinatges, d'aplecs... El grup de tres músics va anar creixent, així com la diversitat d'instruments. A mitjan segle xix hi va haver uns canvis importants que van condicionar l'evolució de la sardana: es va perfeccionar un instrument, la tenora, que va donar el so més característic a la cobla. El músic Pep Ventura, principalment, va convertir la sardana curta en sardana llarga i va fomentar molt aquesta dansa. Va  compondre moltes sardanes molt boniques. També van tenir molta fama els músics Josep Vicens, Enric Morera. Vicens Bou, Lluís Millet, Juli Garreta... No me'n puc estar d'anomenar la sardana Sant Martí del Canigó, de Pau Casals. Però en podria citar moltes. Només diré el començament de la lletra d'una d'elles: “A la plaça hi ha sardanes, quines ganes de ballar...!”
    Va venir l'època dels aplecs, del Dia de la Sardana, de les colles... Hi havia les sardanes de concurs, que les ballaven amb molta perfecció, gairebé sense moure's de lloc, tota la rotllana puntejant impecables. I les més populars, les que permetien una certa gresca, fent passos de filigranes i corrent cap a la dreta i cap a l'esquerra, per passar-s'ho bé, tot escoltant el dansaire que contava els compassos i els repartia, (dosos!, un tres i un dos!, etc.), i feia indicacions, per quan s'havia de saltar o de puntejar amb més vivor, (aire!, amunt!), i per acabar la dansa rodonament (un tres i fora!).
    Hi va haver èpoques grises, durant les dictadures. Igual que d'altres activitats culturals, la sardana va estar prohibida. No es podia ballar. No es podia cantar. Els excursionistes aprofitaven quan eren a la muntanya per esplaiar-se cantant ben fort alguns fragments i la sardana de Cançó d'amor i de guerra i, sobretot, La santa espina.
    Per sort, les coses van anar canviant i aquesta dansa tan antiga i tan nostra va tornar de mica en mica a la normalitat. Es va poder ballar, i es balla, en festes; en dies determinats, dissabtes a la tarda a la plaça de Sant Jaume, dimecres a la tarda davant de la catedral, diumenges al migdia també davant de la catedral, etc.
    Cal dir que, com a dansa ben viva com és, continua tenint modificacions. Actualment hi ha un cert retorn a la sardana curta o la sardana de punts diguem-ne artístics. Molt de jovent prefereix altra mena de balls. Però també n'hi ha que, agafant-se de mans amb els dansaires de més edat, mantenen la sardana, la ballen amb alegria, obren la rotllana a totes les mans que s'hi volen afegir i fan que la roda no pari amb el missatge de germanor que encomana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada