dilluns, 14 de maig de 2018

Injustícies (Antònia García)


M'estava mirant fotografies antigues de la família. Seria bona cosa que escanegés les més antigues, abans no acabessin de perdre el color. Algunes de les persones fotografiades ja no sé ni qui són. D'altres, ho sé perquè la mare m'ho havia dit, no perquè jo les hagués conegudes. Avis, oncles, parents de lluny i també amics de la família...
    Aquest dels bigotis era el pare de l'avi Joan. Havia estat a la guerra de l'Àfrica. Aquests dos nens   eren els germans de l'avi. Tant els nens com les nenes, entre un i dos anys, anaven vestits igual, amb bates o vestidets. Aquest amb gorra era l'oncle Damià. Va estar tancat a la presó sense haver fet res de mal, per una denúncia. Una denúncia anònima. No es va poder provar res, ni a favor ni en contra. En aquells temps, la presumpció d'innocència no tenia cap valor. Totes les gestions i passes que la família va fer van ser inútils, va  estar tancat alguns anys.
    Miro la cara grisa de l'oncle Damià, els solcs del front, les arrugues de les galtes... A la fotografia, em mira amb mirada somorta. Segons la mare, mai no es va refer del tot, d'aquells anys tancat.
    Deixo les fotografies i vaig a buscar la revista que vaig comprar ahir, on hi ha un article que parla  d'un escriptor i pensador nord-americà, Henry David Thoreau, nascut el 1817. Rellegeixo una de les seves cites, que diu així: ”Sota un govern que empresona injustament, el lloc escaient per a una persona justa és la presó”. Ell mateix va estar a la presó per no pagar uns impostos a l'estat, com a protesta per l'esclavatge que encara es mantenia en molts dels estats i també per la guerra contra Mèxic, entre d'altres coses. Va estar tancat només una nit, ja que la família va córrer a pagar l'impost perquè pogués quedar lliure, cosa que el va fer enfadar molt, no era el que ell volia. Era d'idees anarquistes, partidari de practicar la desobediència civil de forma pacífica i de fer front a les conseqüències. Encara que fos pagar amb pena de presó. L'Henry David Thoreau feia el que li semblava, es veu. Escrivia tots els seus pensaments en un diari que després li servia de base per escriure llibres i fer conferències, i així propagava les seves idees.
    No era el mateix cas que l'oncle però m'hi havia fet pensar. Les circumstàncies havien estat molt diferents. L'oncle havia viscut els pitjors anys d'una dictadura cruel. Era paleta i treballava molt per a un amo que no tenia gaires miraments amb els treballadors. L'oncle era prudent, no expressava els seus pensaments si no és que fos a casa, amb la família. No estava embolicat en partits ni sindicats. La seva norma era no fer mal a ningú i ajudar, si podia.
    L'oncle Damià em torna a mirar des de la fotografia. Ell va estar empresonat injustament i sense saber per què. Tampoc no li van voler dir qui l'havia denunciat. Ni havia fet desobediència civil ni res. On era, la justícia? Per què el va condemnar, el jutge? Li van dir que el motiu era que havia anat a veure els afusellaments de després de la guerra, cosa totalment falsa. Era així com havia d'actuar un jutge? Li van robar uns quants anys de la seva vida. Com ell, s'hi van trobar moltes altres persones. Qui els va rescabalar del sofriment que van patir?
    La història és plena de governs i estaments totalitaris que han perseguit qui no pensava com ells. Les persones que defensaven allò que trobaven just, i pensaven que tothom era igual en drets, que tothom havia de viure en llibertat, amb dignitat i respecte, entraven en contradicció amb qui es creia superior i volia que els discrepants, senzillament, visquessin sotmesos. En el pitjor dels casos, volien fins i tot que desapareguessin, que fossin aniquilats. El que és més trist és que tot això no és només del passat. Està passant actualment. En Henry David Thoreau tenia raó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada