dilluns, 28 de setembre de 2015

El meu dietari: 27 de setembre del 2015 (Montserrat Fortuny)

Em llevo de matinet i faig el de cada dia. Però avui se m'omple l'horitzó d'una novetat: hi ha votacions.
Tinc el col·legi molt a prop de casa, a una travessia i mitja. Hi vaig. Pel carrer veig persones que fan el meu itinerari, joves i grans. Jo diria que més de grans. Hi ha una parella jove que porta l'estelada a l'esquena i una altra estelada que cobreix el cotxet d'un nen petit.
Arribo al llindar de les amples portalades. Hi ha gent que en surt, altres que hi entren, però no s'ha format cap cua a l'exterior.
Hi entro. A dins hi ha tres meses, amb dues o tres persones fent cua a cadascuna. Busco la meva i m'hi col·loco. De seguida es posen tres persones rere meu.
Els focus fan sortir reflexos de llum de les urnes de vidre, envoltades per tres persones que ens atenen: la que ens demana el D.N.I. i diu en veu alta els nostres cognoms, la que els busca a la llista per ordre alfabètic que té al davant. Immediatament els repeteix acompanyats del nom de pila. La tercera treu de la ranura de l'urna el paper blanc que la cobreix i em convida a dipositar el meu sobre amb la llista de noms que he triat al seu interior.
Ho faig i, mentrestant, penso en els meus pares, que tant van somniar aquest moment, sobretot ell, el pare, esperant-lo. Penso que em va ensenyar a cantar, amb la seva bona veu de tenor, “La santa espina”, “El cant de la senyera”, “Els segadors”… I que coneixia tan bé la història de Catalunya, tan lligada a la d'Espanya des d'aquell 11 de setembre… No la història que ens explicaven a l'escola, durant la dictadura! I vaig créixer convivint amb la veritable història de la meva pàtria.
I m'assec un moment per desar el D.N.I. a la bossa de mà. I penso: “aquí que diu “nacionalitat”, la podrem canviar…?”
Avui dino a casa d'un amic i som tres, els convidats. N'hi ha un, el més gran, que la seva conversa em recorda la del meu pare, però els altres… Un, el més jove, indiferent, diu que no ha anat a votar. “Per a què…?” I l'altre… Val més no pensar-hi…!
Després de dinar posa una òpera a la pantalla i ja no se'n parla més de l'objectiu del dia. I després me'n vaig a casa, a somniar en uns bons resultats.
Serà així aquest desenllaç…? Dos dels SI, un del No i un del zero “patatero”.
I recordo l'escrit que vaig fer pel 9-N:

Era un dia rúfol, gris,
Però l'or de la tardor hi brillava.
Lluïa als arbres, als fronts,
A les esquenes dels pares
I als cotxets dels fills,
Barrejat amb el robí
De quatre barres,
Combinant blanc i blau
A l´estelada.
El vent enviava saltirons de cardina
I se'n duia la tardor
En un giravolt de maig
I clavava als cors la santa espina
I en tots els front brillava la senyera
Sota la capa del sol.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada