Em
llevo de matinet i faig el de cada dia. Però avui se m'omple l'horitzó d'una
novetat: hi ha votacions.
Tinc el col·legi molt a prop de casa, a una travessia i
mitja. Hi vaig. Pel carrer veig persones que fan el meu itinerari, joves i
grans. Jo diria que més de grans. Hi ha una parella jove que porta l'estelada a
l'esquena i una altra estelada que cobreix el cotxet d'un nen petit.
Arribo al llindar de les amples portalades. Hi ha gent que
en surt, altres que hi entren, però no s'ha format cap cua a l'exterior.
Hi entro. A dins hi ha tres meses, amb dues o tres
persones fent cua a cadascuna. Busco la meva i m'hi col·loco. De seguida es
posen tres persones rere meu.
Els focus fan sortir reflexos de llum de les urnes de
vidre, envoltades per tres persones que ens atenen: la que ens demana el D.N.I.
i diu en veu alta els nostres cognoms, la que els busca a la llista per ordre
alfabètic que té al davant. Immediatament els repeteix acompanyats del nom de
pila. La tercera treu de la ranura de l'urna el paper blanc que la cobreix i em
convida a dipositar el meu sobre amb la llista de noms que he triat al seu
interior.
Ho faig i, mentrestant, penso en els meus pares, que tant
van somniar aquest moment, sobretot ell, el pare, esperant-lo. Penso que em va
ensenyar a cantar, amb la seva bona veu de tenor, “La santa espina”, “El cant
de la senyera”, “Els segadors”… I que coneixia tan bé la història de Catalunya,
tan lligada a la d'Espanya des d'aquell 11 de setembre… No la història que ens
explicaven a l'escola, durant la dictadura! I vaig créixer convivint amb la
veritable història de la meva pàtria.
I m'assec un moment per desar el D.N.I. a la bossa de mà. I
penso: “aquí que diu “nacionalitat”, la podrem canviar…?”
Avui dino a casa d'un amic i som tres, els convidats. N'hi
ha un, el més gran, que la seva conversa em recorda la del meu pare, però els
altres… Un, el més jove, indiferent, diu que no ha anat a votar. “Per a què…?”
I l'altre… Val més no pensar-hi…!
Després de dinar posa una òpera a la pantalla i ja no se'n
parla més de l'objectiu del dia. I després me'n vaig a casa, a somniar en uns
bons resultats.
Serà així aquest desenllaç…? Dos dels SI, un del No i un
del zero “patatero”.
I recordo l'escrit que vaig fer pel 9-N:
Era un dia rúfol,
gris,
Però l'or de la
tardor hi brillava.
Lluïa als arbres, als
fronts,
A les esquenes dels
pares
I als cotxets dels
fills,
Barrejat amb el robí
De quatre barres,
Combinant blanc i
blau
A l´estelada.
El vent enviava
saltirons de cardina
I se'n duia la tardor
En un giravolt de
maig
I clavava als cors la
santa espina
I en tots els front
brillava la senyera
Sota la capa del sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada