dilluns, 28 de setembre de 2015

Un 27 de setembre important (Antònia García)

Diumenge, 27 de setembre.

Avui és un dia ple, per dir-ho d'alguna manera. És un dia amb tot de coses en programa. Per una banda, les eleccions autonòmiques. Per una altra banda, la celebració d'un sant i d'un aniversari...
De fet, aquest meu “avui” ja va començar fa dies, perquè fa dies que les eleccions estan presents en moltes de les converses i en els mitjans de comunicació. Avui és la culminació: tothom ja ha reflexionat (o no) i les urnes golafres esperen el seu aliment.
Al matí, doncs, faig una llambregada als titulars del diari: 27-S, eleccions decisives; i en una altra pàgina: Què passarà...
Aquest segon titular em fa pensar en la dita italiana “que serà, serà”, el que hagi de ser, serà. És qüestió de no deixar sol el destí, però. Cal fer el que es pugui per ajudar-lo. Llegeixo les Efemèrides i veig que el 27 de setembre de l'any 1821, Mèxic s'independitzà de l'imperi espanyol. Pot ser un presagi?
Avui els fills vindran a dinar. Costa de trobar el dia que vagi bé a tots, però avui, com que hi ha les eleccions, estaran aquí i podrem seure junts a taula. He de preparar el menjar, que serà també un menú ben especial. Tinc el tros de cabirol a la cassola, començat a coure ahir, perquè, fet del dia abans, és més bo. Encara li falta una mica més de xup-xup. Aquest amic caçador del meu fill no li ha donat instruccions de com es cuina un cabirol, però jo el faig igual que vaig fer el tros de porc senglar que li va donar temps enrere. Aquests animals de caça han de coure més estona que la carn que mengem de costum.
Faig una parada, em trec el davantal, em poso les sabates i cap a votar s'ha dit! Pel carrer hi ha un moviment desacostumat de gent. Sento una veu infantil que va cridant alegrement: votar, votar...! És un nen que va amb patinet. Els pares van darrere seu, amb un cotxet on sembla que dormi un altre infant més petit. Faig cap al Casal de Barri. Hi ha força gent a la porta. Busco la sala, travessant amb dificultat el tap de persones que s'ha format al passadís. Hi trobo uns veïns. Em diuen que a la meva mesa (que també és la seva) només hi ha una o dues persones. La cua llarga és per a una altra mesa de la mateixa sala. Encara sort! Diposito el meu vot, un sobre petit que conté una esperança gran. Torno a travessar l'embús de gent i baixo per l'escala. Trobo que tothom està content i tranquil. Torno cap a casa. Ara cal esperar al vespre per veure el resultat de les votacions.
S'acosta l'hora de dinar. Paro taula. Hi poso els plats bonics i les copes de xampany. Els fills ja han vingut de votar i tot són comentaris i suposicions. Els aviso que aquesta vegada faran de conillets d'Índies, perquè no sé si ens agradarà la carn de cabirol. La taula fa goig, o potser m'ho sembla a mi. Les converses familiars omplen el menjador d'alegria. Estic contenta. Brindem i ens desitgem salut i prosperitat, que és el brindis tradicional de la família. I sí, el cabirol ha sortit molt bo! Penso si ara ens agafaran ganes de saltar, com la pobra bèstia quan era viva. Per arrodonir-ho, el pastís amb les espelmes: “Per molts anys!” I una forta bufada que apaga les flametes.
A la tarda, de tant en tant, miro les notícies i vaig seguint els resultats, a l'espera dels definitius, que no es coneixeran fins passades les nou del vespre, probablement. Fins ara, el recompte de vots dóna una quantitat força alta. Però, n'hi haurà prou? Aniré seguint els comentaris. Si més no, fins que m'agafi son.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada