Llegenda de Gal·les (Antònia García)

Diuen que, cap al segle XIII, al nord de Gal·les hi havia un príncep que es deia Llewelyn, o Llywelyn. Feia pocs dies que li havia nascut el primer fill, que seria el seu hereu. Per celebrar l'esdeveniment havien fet grans festes al castell. No hi havia faltat de res, ni menjars abundants ni música ni les cançons dels bards. Com que el príncep era molt aficionat a la caça, també havien organitzat una cacera.

Llewelyn, amb la princesa i els seus cortesans i servidors, havien sortit de matinada amb els cavalls i les canilles de gossos. L'infant restava confiat a una dida i a alguns servents i serventes. Els terrenys de caça eren abundosos d'animals, de cérvols, de llops, de guineus, de gats mesquers i d'altres salvatgines. Els gossos, atiats pels criats, omplien de clapits el bosc.

De sobte, el príncep es va adonar que entre els seus gossos no hi havia el que tenia el nom de Gelert, que era el seu gos preferit, el seu millor company en la cacera i l'únic gos a qui era permès entrar a les estances nobles del castell. Estranyat, el va cridar en va. El gos no hi era. Devia ser per algun motiu. Llavors va decidir suspendre la cacera i tornar al castell. Els servidors van fer sonar els corns i tot els cortesans va seguir el príncep.

Un cop al pati del castell, van descavalcar i Llewelyn es va dirigir a la torre on eren les estances privades. Aleshores en va sortir el Gelert, el gos, tot content de retrobar el seu amo, remenant la cua i fent petits lladrucs d'alegria.

El príncep se li va acostar i li anava a fer festes quan va veure que el ca tenia el morro tot ensangonat. Va tenir un mal pressentiment i va córrer escales amunt, seguit pel gos. En arribar a la cambra va veure el bressol tombat per terra. L'infant no hi era i els llençols eren xops de sang. Tampoc hi eren ni la dida ni cap dels servents. Com si en aquell moment un llamp l'hagués migpartit, Llewelyn va pensar, “Déu dels cels! El gos ha devorat el meu fill!”. L'esglai es va tornar fúria desesperada i, fora de si, sense pensar-s'ho, es va treure l'espasa i la va enfonsar al cos de Gelert, que romania mansament al seu costat, fins a travessar-li el cor. El gos va fer un grinyol escruixidor i tot seguit es va sentir, com a resposta, el plor d'una criatura. El príncep, sorprès, va apartar el bressol i les cortines que el mig tapaven i allí va trobar el tendre infant, sa i estalvi, i al seu costat, el cadàver d'un gros llop poderós, amb una ferida terrible a la gola, i un bassal de sang per terra.

Llavors Llewelyn va comprendre què havia passat, va agafar el seu fill amorosament i, en sentir la ranera del gos moribund, amb tot el sentiment li va acostar el petit, que va allargar les manetes cap al gos que l'havia salvat dels ullals d'aquella bèstia ferotge, a risc de perdre la vida. Gelert, en plena agonia, encara va tenir forces per llepar la maneta del nen que, petit com era, semblava que ho entenia tot.

Llewelyn, amb gran aflicció, va acollir el fidel i valent gos als seus braços fins que va morir. Penedit del que havia fet, va fer enterrar el cos de Gelert en un lloc a prop de la muralla i hi va fer posar una llosa amb el nom del gos gravat al marbre. Així, ell, des de la finestra de la seva cambra, la podia veure sempre.

Diuen que el príncep, després d'aquests fets, no va tornar a somriure mai més.

Amb els segles, el castell es va anar malmetent i enrunant. La llosa amb el nom gravat, però, encara es manté al mateix lloc. I al poble que s'havia format a redós del castell, se'l va anomenar Beddgelert, que vol dir “la tomba de Gelert”.