Beddgelert (tomba de Gelert) (Montserrat Fortuny)

Hi ha un poble a la Gran Bretanya que porta aquest nom: Beddgelert. És el nom d'un gos, un gos gros i fort, el favorit del príncep de Gal·les, Llewelyn. Era el millor caçador de la seva gossada.

Feia poc que, als prínceps, els havia nascut el nen més bonic del món. Tothom l'estimava, fins i tot el gos, el Gelert, que se'l mirava amb ulls dolços, bellugant la cua, enfervorit.

Era tant el que l'estimava, que moltes vegades, quan es formava la canilla per anar de cacera, ell, el Gelert, preferia quedar-se al costat del petit príncep, en lloc d'anar, amb els seus companys, a la
cacera.

Aquell dia, quan el príncep i la seva comitiva retornaren al castell, el noble va anar de seguida a veure el seu fillet que, en aquells moments, havia d'estar sol, perquè la princesa, sa mare, havia hagut d'anar a rebre una cosina seva, de la capital, que hi va anar per a conèixer el petitó, acompanyada de tot el seguici de servents, de la dida, de tothom. Llewelyn, que n'estava al corrent, va anar de seguida a veure el nen, que sabia que estaria solet. El va sortir a rebre el gos, el Gelert, tot bellugant la cua i amb el morro ple de sang. El príncep va veure que el llitet del nen estava bolcat per terra i amb els llençols fets un embolic, plens de sang també. Va pensar que el gos havia matat el nen i se l'havia menjat...! Ai...! Per això volia estar-se amb ell, deixant d'anar a les caceres, que eren, abans, les seves feines preferides, i l'home, desesperat, va matar el gos amb un fort cop d'espasa.

El grinyol de mort del gos es va escampar per tota la sala i el va respondre el plor de la criatura! El nen era viu...!

El príncep va aixecar violentament els llençols i, a sota, sa i estalvi, va veure el petitó plorant i, al seu costat, un llop negre, gros i poderós, mort per les mossegades del pobre Gelert. Va veure de seguida que el valent gos havia atacat el que anava a devorar el seu petit príncep, el seu estimat, i el va aconseguir matar i així va salvar la vida del seu volgut amo, el principet. La sang no era del nen, era del llop. El príncep es va desesperar pel seu acte precipitat, però no hi va haver res a fer...! Al seu rostre bondadós no hi hauria mai més el seu, abans, tan sovintejat somriure...

Va arribar la princesa i la seva família, amb tot el seguici, i es va trobar amb el drama, la mort del més fidel dels amics del nen i el desesper del pare.

Gelert va ser enterrat amb tots els honors i, fins i tot, des de llavors, el poble porta el seu nom.