dilluns, 3 de febrer de 2020

Caràcter apocat que canvia (Antònia García)

Va ser mossèn Jaume qui m'ho va fer veure clar. Quina paradoxa! Un servent de Déu, un home de pau, aconsellant-me que tragués el geni, que fos més enèrgic, que amb la meva bonhomia no aniria enlloc... No havia estat mai tan avergonyit a dins del confessionari com aquell dia. Tenia dues opcions: creure-me'l o no. Si no me'l creia i continuava com sempre, només rebria menyspreu i befes. Em quedaria sol com un mussol amb la meva feblesa de caràcter. I si me'l creia i em tornava valent i decidit o, encara més, si em tornava despietat, inclement, sense consideració envers els altres, què passaria? Vaig decidir provar-ho.
De primer, vaig buscar feina en una altra població perquè no em conegués ningú. Quan m'entrevistaven, jo m'esforçava i, contrariant la meva natural manera de ser humil i amable, exhibia un tarannà arrogant, fatxenda. Quina sorpresa! Vaig aconseguir un bon lloc com a cap de personal, més pel suposat caràcter decidit que pels meus coneixements i experiència. Amb aquella forma d'actuar em vaig guanyar l'odi i el ressentiment de molts dels meus subordinats però, en canvi, vaig generar admiració i enveja entre els companys que tenien alts càrrecs a dins de l'empresa.
La meva vida personal va fer un tomb de tres-cents seixanta graus, pel cap baix. Ja no em sabia greu que el meu fill no volgués tenir contacte amb mi. I què! Ell anava a la seva i jo a la meva. Fora preocupacions. I pel que fa a l'abandó de la meva dona, ja no em sentia desenganyat ni trist. Ara era ben lliure per tenir les companyies que volgués, quan volgués i fins que volgués. Cap remordiment si decidia canviar-les per d'altres més interessants, més atractives.
Em vaig acostumar a dur una vida frenètica, disbauxada. De gent al meu voltant, no me'n faltava. Fins i tot em vaig permetre engalipar més d'un i d'una, mostrant d'entrada algun dels meus antics trets d'humilitat i feblesa per, un cop la víctima agafada a la trampa, canviar de màscara i tornar a ser cruel, aspre, inhumà. Hi trobava una mena de satisfacció. Semblava que així recuperava tot el temps que vaig malmetre amb el meu antic posat tolerant i fluix.
Però no hi ha res que sempre duri. Algú es va atipar dels menyspreus que rebia contínuament de mi i va decidir pagar-me de la mateixa manera. No sé com ho va fer però el cas és que vaig perdre el bon lloc que tenia a l'empresa. Em vaig exclamar. Tot és una calúmnia, deia i repetia jo, inútilment. No vaig anar a la presó per molt poc. Al meu entorn es va aixecar una paret de rebuig. De mica en mica, fins i tot els que considerava els més amics, em van llançar a la cara el fel que guardaven i tothom es va anar allunyant de mi fins que em vaig quedar definitivament sol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada