Una recepta estrafolària (Montserrat Fortuny)

Aquest diumenge tindré a dinar una "coneguda" (no li vull dir "amiga"), que no m'és gaire simpàtica.

Li han dit de mi que sóc una excel·lent cuinera i suposo que vindrà amb ganes de criticar els meus menjars.

Pensava fer una de les meves receptes més bones, més admirades, però... he pensat fer-ne una que li tregui les ganes de tornar a casa meva.

M'he inventat aquesta:

Entre altres ingredients, que també hi hagi aquests tres: cargols, granotes i ortigues.

A mi no m'agraden els cargols, no em fa fàstic veure com se'ls mengen, però quasi, quasi.

Les anques de granota són molt famoses. Jo recordo que, l'últim any de la guerra, a Vidreres, una colla de nens i nenes, manats per l'Alfonso, anàvem al rierol i caçàvem granotes. El noi les matava, els treia les anques i feia un foc allà mateix, les coïa i se les menjava amb deliri.

Tothom esperava que ens en donés algun trosset, perquè eren extraordinàriament bones, sobretot amb la gana que teníem.

Ara, només de pensar-hi, ja m'agafa fàstic, i és per això que les couré per a ella, la visita, a veure si no li queden ganes de tornar a casa meva.

Quant a les ortigues, n'he collides de terra del jardí, procurant no clavar-me cap espina, que no és el mal que et fa, sinó la picor que et queda durant molta estona i que no se'n va amb res.

Faig un sofregit de ceba i tomàquet, li afegeixo una cabeça d'alls, tot ben rosset, i hi poso els cargols, ben "desfamats", les anques de granota i les ortigues i que es cogui tot plegat mitja horeta.

Quan tot queda de color ros, ben rosset, ho dono per cuit i acabat.

I ara, a veure quina cara farà quan s'ho mengi. De moment, l'olor que fa no és pas dolenta i no goso tastar-ho...

Ai, que si li agrada, tota la meva feina se n'anirà a passeig...!