L'estiu és una experiència (Antònia García)

Quan pensem en les quatre estacions, acostumem a fer-ho en aquest ordre: primavera, estiu, tardor i hivern. Heu sentit a dir: hivern, primavera, estiu i tardor? Oi que no? Si observem la numeració de l'any, veiem que l'estació de l'hivern comença uns deu dies abans d'acabar l'any i continua pel nou any, amb la major part de l'estació, fins que arriba l'estació següent, la primavera. Semblaria més lògic, doncs, seguir aquest ordre: hivern, primavera, estiu i tardor. No us sembla?

És tota una experiència observar les particularitats de les estacions. Ens centrarem, però, en només una estació, l'estiu.

Què és, l'estiu, per a nosaltres? D'entrada, el temps de la calor. I de les vacances. S'està acabant la florida espectacular de la primavera però la vegetació encara té una verdor ufanosa. No cal anar abrigats. Ve de gust prendre la fresca. L'aigua del mar té la temperatura adequada per a banyar-s'hi...

El cel de l'estiu és ple d'estrelles. Hi ha la Via Làctia i, amb una mica de paciència, podem veure estrelles fugaces. És el moment de formular un desig. Desitjo... Desitjo... Ai, ai, que ja ha caigut l'estel! N'haurem d'esperar un altre.

A l'estiu experimento una mena de mandra o poques ganes de fer res. Aquesta circumstància em permet dedicar temps a pensar i a meditar. Ei, no són pas la mateixa cosa. Puc pensar en projectes pendents de fer, o recordar coses que ja he viscut, llibres que he llegit, converses que he mantingut... Meditar és considerar alguna cosa, examinant-la per totes bandes, mirant-la des de diferents punts de vista, vinga donar-hi voltes... O també pot ser mirar de deixar la ment en blanc. Ep! No és gens fàcil! Com s'ho fan, aquestes persones que ho aconsegueixen? Per deixar la ment en blanc, fixo la mirada en un punt, per exemple, el calendari que tinc al menjador. Me'l miro amb insistència, amb obstinació, escarxofada al sofà, amb una sola paraula al cap: calendari... calendari... calendari...

No penso res. Res de res. Estic en un altre món. O potser ni això. No estic enlloc. No sento res. No veig res. Em sembla que levito...

Però el so estrident del telèfon em fa tornar de cop al món, a la realitat. Després de l'ensurt de tocar de peus a terra un altre cop, deixo el sofà i despenjo l'aparell. És la Marta. Em diu que què faig, que encara no sóc a la cantonada, tal com havíem quedat. Fa una estona ben bona que m'espera. I doncs, que potser m'he quedat adormida? Penjo el telèfon, corro al lavabo, agafo la bossa, tanco la porta i surto rabent de casa.

Hem agafat l'autobús i ara som a Gràcia. Passegem pels carrers guarnits. És la Festa Major. Després vindrà la de Sants i les d'altres barris. Les festes d'estiu, cap a meitat d'agost. La canícula. Després, les xafegades, curtes, ràpides, de vegades perilloses.

Quedem, amb la Marta, que dijous anirem a la platja.

Mal dia hem triat. Fa xafogor. Hi ha una nuvolada que no sap què fer, si anar-se'n cap a ponent o quedar-se quieta, damunt de la munió de gent que gairebé amaga la sorra. Les ombrel·les i les tovalloles omplen de colors tot l'espai. Els banyistes semblen sargantanes entomant el sol, quasi immòbils. Què pensen? Tenen la ment en blanc, potser? M'agafen ganes de cridar que hi ha meduses a l'aigua i observar la reacció d'aquelles persones. No us penséssiu pas que sigui per empipar. Ho considero una experiència de l'estiu.

Però no ho faré perquè estic amb la Marta i ella no entendria el meu afany investigador i el meu sistema d'acció, observació i deducció. Ella no té mentalitat científica, se sentiria cohibida i avergonyida. I, probablement, aquest seria l'últim estiu que voldria venir amb mi.