Recepta original (Antònia García)

Per fer aquesta recepta tan original, hem de tenir preparats els següents ingredients:

un bon manat d'ortigues

un grapadet de pinyons i de panses de Corint

dos parells d'anques de granota per cap

un grapat de caragols

unes quantes torradetes de pa

sal

all

julivert

mantega

xerès blanc

Agafem les ortigues amb unes pinces, les posem en un cassó i les fem coure a bany maria. Un cop cuites, les posem en una escorredora i quan hagin deixat anar tot el suc, les passem per la paella junt amb uns quants pinyons i un grapadet de panses de Corint.

A continuació, agafem unes quantes granotes ben molsudes i en separem les anques amb un bon cop de tallant. Posem la resta dels cossos de granota en un cubell amb aigua i el tapem, per tornar-ho a llençar al bassal quan en tinguem ocasió. Un cop netes les anques de les granotes, les coem a la planxa amb una picada d'all i julivert, ben tapat amb una tapadora, perquè les anques tenen tendència a saltar molt i s'escapen de la cuina.

Rentarem bé els caragols, que ja els tindrem purgats d'uns quants dies, els eixugarem amb un drap de cuina i els farem al caliu.

En una safata que pugui anar al forn, hi posarem una mica de mantega i farem un llit amb les ortigues. A sobre, hi posarem les anques de granota i entre cada parella d'anques, hi posarem una torradeta triangular de pa amb un caragol a sobre. Si no voleu tenir la feina de treure els caragols de les closques, podeu posar-hi llimacs cuinats igual que els caragols. Que no us faci fàstic. Els llimacs tenen gairebé el mateix gust que els caragols, o fins i tot encara són més bons.

Tingueu-ho al forn un quart d'hora. Ruixeu-ho amb un raig de xerès blanc i continueu coent-ho un quart d'hora més.

Porteu-ho a taula ben calent. I si algú en fa escarafalls, canvieu-li-ho per un plat de patates amb bledes sense sal ni oli. No es mereixen res més.

Estigueu segurs que qui es mengi aquest plat deliciós, se'n lleparà els dits. Els dits, les mans, i els colzes i tot. Bon profit!

Una recepta estrafolària (Montserrat Fortuny)

Aquest diumenge tindré a dinar una "coneguda" (no li vull dir "amiga"), que no m'és gaire simpàtica.

Li han dit de mi que sóc una excel·lent cuinera i suposo que vindrà amb ganes de criticar els meus menjars.

Pensava fer una de les meves receptes més bones, més admirades, però... he pensat fer-ne una que li tregui les ganes de tornar a casa meva.

M'he inventat aquesta:

Entre altres ingredients, que també hi hagi aquests tres: cargols, granotes i ortigues.

A mi no m'agraden els cargols, no em fa fàstic veure com se'ls mengen, però quasi, quasi.

Les anques de granota són molt famoses. Jo recordo que, l'últim any de la guerra, a Vidreres, una colla de nens i nenes, manats per l'Alfonso, anàvem al rierol i caçàvem granotes. El noi les matava, els treia les anques i feia un foc allà mateix, les coïa i se les menjava amb deliri.

Tothom esperava que ens en donés algun trosset, perquè eren extraordinàriament bones, sobretot amb la gana que teníem.

Ara, només de pensar-hi, ja m'agafa fàstic, i és per això que les couré per a ella, la visita, a veure si no li queden ganes de tornar a casa meva.

Quant a les ortigues, n'he collides de terra del jardí, procurant no clavar-me cap espina, que no és el mal que et fa, sinó la picor que et queda durant molta estona i que no se'n va amb res.

Faig un sofregit de ceba i tomàquet, li afegeixo una cabeça d'alls, tot ben rosset, i hi poso els cargols, ben "desfamats", les anques de granota i les ortigues i que es cogui tot plegat mitja horeta.

Quan tot queda de color ros, ben rosset, ho dono per cuit i acabat.

I ara, a veure quina cara farà quan s'ho mengi. De moment, l'olor que fa no és pas dolenta i no goso tastar-ho...

Ai, que si li agrada, tota la meva feina se n'anirà a passeig...!

Alguna experiència d'aquest estiu...? (Montserrat Fortuny)

No, no tinc cap experiència important d'aquest estiu. Tot és normalet, així, en diminutiu. Fa dos anys que sí, que vaig estar a punt d'ofegar-me al mar...! Peró aquest, res de nou.

Uns pocs dies d'agost va venir una cosina, la Montserrat, l'única que em queda de part de pare, que abans érem dotze cosins i cosines. Va venir només una setmana.

No vaig poder ensenyar-li tots els racons bonics de Sant Feliu, que n'hi ha molts, perquè no volia o no podia cansar-se, no volia caminar gaire estona i, és clar, caminant poc no pots anar gaire lluny i, a prop, només tens la platja, la Porta Ferrada, la Rambla, el mercat...

Jo anava igualment a la platja cada matí, ben aviat, i ella es llevava més tard i s'asseia vora el mar, esmorzava en algún baret i esperava que jo tornés. Jo m'hauria avorrit, però ella deia que s'ho passava tan bé.

Això sí, la vaig portar a veure els quadres de Sorolla, que enguany es poden veure al Museu del Monestir i que jo ja havia vist al juliol i val ben bé la pena.

Després, al setembre, va venir una amiga que té un any més que jo, la Montserrat Safont, que vàrem treballar plegades quasi cinquanta anys i que s'ha passat la vida cuidant malalts i, ara, a finals de maig, va morir l'amiga que vivia amb ella, que estava malalta, i s'ha quedat sola i lliure després de no sé quants anys, primer amb els pares, oncles i ties, amb l'Emília després i, per últim, amb aquesta, la Carmina.

Aquesta sí que venia a la platja i es banyava amb mi la mar de bé, nadava una mica, com jo.

Després, a la tarda, sí que cada dia vaig poder portar la Montserrat a un lloc bonic, als afores de la ciutat i, al final, es quedava molt cansada, però valenta i entusiasmada pels llocs tan bonics que veia. També va veure les famoses pintures de Sorolla i de Picasso i li van agradar molt les del primer i gens les d'aquest últim, igual que a mi, que no m'agraden gens.

Un dels dies que vaig estar sola, vàrem anar cinc amigues del poble a Tossa de Mar. Cada any hi anàvem en barca, anar i tornar, però enguany no ens anava bé perquè s'hi estava molt poques hores i vàrem anar-hi amb la Sarfa. Amb una hora s'hi arriba, igual que per mar, i resulta molt més barat. Un cop allà vàrem trobar la platja tan plena de gent que no ens vàrem banyar. Vàrem dinar en un restaurant ja conegut de cada any, on es menja molt bé i totes sis vàrem quedar satisfetes.

Després, a finals de setembre, vàrem anar a Sant Pol - s'Agaró amb la Mondela, l'autobús de Sant Feliu que té aquest nom perquè l'amo té dues filles, la Montserrat i l'Adela: "Mondela", i ens vàrem banyar a la Caleta, que queda més recollida que la gran platja i l'aigua és neta i transparent i la sorra, fina i daurada. Vàrem dinar en un restaurant que es diu Voramar, que també ens coneixen de cada estiu i també s'hi menja molt bé.

Aquesta vegada només vam ser quatre.

Ara ja sóc a Barcelona, però la setmana vinent hi tornaré perquè el dia 12, dissabte, hi ha una trobada a dalt de l'ermita de Sant Elm, posen moltes taules a l'esplanada i es fa una arrossada, es ballen sardanes, etc.

L'estiu és una experiència (Antònia García)

Quan pensem en les quatre estacions, acostumem a fer-ho en aquest ordre: primavera, estiu, tardor i hivern. Heu sentit a dir: hivern, primavera, estiu i tardor? Oi que no? Si observem la numeració de l'any, veiem que l'estació de l'hivern comença uns deu dies abans d'acabar l'any i continua pel nou any, amb la major part de l'estació, fins que arriba l'estació següent, la primavera. Semblaria més lògic, doncs, seguir aquest ordre: hivern, primavera, estiu i tardor. No us sembla?

És tota una experiència observar les particularitats de les estacions. Ens centrarem, però, en només una estació, l'estiu.

Què és, l'estiu, per a nosaltres? D'entrada, el temps de la calor. I de les vacances. S'està acabant la florida espectacular de la primavera però la vegetació encara té una verdor ufanosa. No cal anar abrigats. Ve de gust prendre la fresca. L'aigua del mar té la temperatura adequada per a banyar-s'hi...

El cel de l'estiu és ple d'estrelles. Hi ha la Via Làctia i, amb una mica de paciència, podem veure estrelles fugaces. És el moment de formular un desig. Desitjo... Desitjo... Ai, ai, que ja ha caigut l'estel! N'haurem d'esperar un altre.

A l'estiu experimento una mena de mandra o poques ganes de fer res. Aquesta circumstància em permet dedicar temps a pensar i a meditar. Ei, no són pas la mateixa cosa. Puc pensar en projectes pendents de fer, o recordar coses que ja he viscut, llibres que he llegit, converses que he mantingut... Meditar és considerar alguna cosa, examinant-la per totes bandes, mirant-la des de diferents punts de vista, vinga donar-hi voltes... O també pot ser mirar de deixar la ment en blanc. Ep! No és gens fàcil! Com s'ho fan, aquestes persones que ho aconsegueixen? Per deixar la ment en blanc, fixo la mirada en un punt, per exemple, el calendari que tinc al menjador. Me'l miro amb insistència, amb obstinació, escarxofada al sofà, amb una sola paraula al cap: calendari... calendari... calendari...

No penso res. Res de res. Estic en un altre món. O potser ni això. No estic enlloc. No sento res. No veig res. Em sembla que levito...

Però el so estrident del telèfon em fa tornar de cop al món, a la realitat. Després de l'ensurt de tocar de peus a terra un altre cop, deixo el sofà i despenjo l'aparell. És la Marta. Em diu que què faig, que encara no sóc a la cantonada, tal com havíem quedat. Fa una estona ben bona que m'espera. I doncs, que potser m'he quedat adormida? Penjo el telèfon, corro al lavabo, agafo la bossa, tanco la porta i surto rabent de casa.

Hem agafat l'autobús i ara som a Gràcia. Passegem pels carrers guarnits. És la Festa Major. Després vindrà la de Sants i les d'altres barris. Les festes d'estiu, cap a meitat d'agost. La canícula. Després, les xafegades, curtes, ràpides, de vegades perilloses.

Quedem, amb la Marta, que dijous anirem a la platja.

Mal dia hem triat. Fa xafogor. Hi ha una nuvolada que no sap què fer, si anar-se'n cap a ponent o quedar-se quieta, damunt de la munió de gent que gairebé amaga la sorra. Les ombrel·les i les tovalloles omplen de colors tot l'espai. Els banyistes semblen sargantanes entomant el sol, quasi immòbils. Què pensen? Tenen la ment en blanc, potser? M'agafen ganes de cridar que hi ha meduses a l'aigua i observar la reacció d'aquelles persones. No us penséssiu pas que sigui per empipar. Ho considero una experiència de l'estiu.

Però no ho faré perquè estic amb la Marta i ella no entendria el meu afany investigador i el meu sistema d'acció, observació i deducció. Ella no té mentalitat científica, se sentiria cohibida i avergonyida. I, probablement, aquest seria l'últim estiu que voldria venir amb mi.

Un pensament de pebre (Antònia García)

A la cuina de casa sempre hi he vist aquests ingredients, indispensables per a fer uns bons plats: pebre negre, canyella, llorer, sal, farigola, all i julivert. Els considero bàsics per cuinar. Alguns són considerats espècies i d'altres, herbes. Quina és la diferència? Les espècies, la canyella, el pebre i d'altres, s'obtenen d'assecar les llavors, els fruits o d'altres parts de les plantes, i després les molen o les trituren per tenir-les a punt d'anar a la cassola. Les herbes, la farigola, el llorer, es poden tenir fresques o seques, lligades en petits farcells, o amb les fulles recollides en bossetes.

A la meva cuina, a més dels ingredients bàsics que he dit, també faig servir el romaní, l'alfàbrega, l'orenga, la sajolida, el fonoll... Aquestes herbes es fan també a la nostra terra i no únicament en terres exòtiques. Per això en deien “espècies de pobre”. No eren d'un preu tan elevat com la canyella, per exemple, o el safrà, la mostassa, el gingebre, la nou moscada, el clau, l'anís estrellat, el sèsam, la cúrcuma, la vainilla...

Moltes d'aquestes espècies eren conegudes des de temps antics. Provenien de l'orient, de Ceilan, d’Indonèsia, de les illes Moluques, conegudes com “les illes de les espècies”. Per arribar-hi, es formaven llargues caravanes de camells que travessaven muntanyes i deserts. Seguien les rutes comercials, la ruta de la seda, la ruta de l'ambre, la de l'encens... Només cal que recordem els viatges de Marco Polo per fer-nos càrrec de com era el comerç en aquelles èpoques i com n’eren, de cobejades, les espècies.

Amb la caiguda de Constantinoble, l'any 1453, les rutes comercials cap a les Índies van quedar sota el domini dels otomans. Com a alternativa, els portuguesos van buscar una ruta pròpia, marítima, vorejant l'Àfrica. Cristòfol Colom, al servei de la corona de Castella, en va buscar una altra, navegant sempre cap a l'oest a través de l'oceà Atlàntic. Gairebé de casualitat, va trobar unes illes i un continent, Amèrica, i va pensar que havia arribat a les Índies. Però aquest projecte no es va acomplir fins que Ferran de Magallanes hi va arribar navegant per l'oceà Atlàntic primer, vorejant el continent sud-americà, i després a través del Pacífic. Amb les noves rutes es van obrir també noves possibilitats per al comerç de les espècies, entre altres coses.

Pel que fa a l'ús d'aquestes substàncies, que encomanen sabor a les menges, podem parlar de la pilota de l'escudella catalana, que es fa amb carn picada de vedella, barrejada amb un pensament de pebre negre i un polsim de canyella mòlta, entre altres ingredients.

La canyella també es fa servir per posar-ne per sobre de l'arròs amb llet o per sobre de rodelles de taronja amb sucre. Un trosset de canó de canyella i una pela de llimona és el que dóna la gràcia a la plata de crema de sant Josep.

Moltes de les espècies que he anomenat es poden barrejar amb altres espècies, i amb oli, vinagre, pebre vermell, bitxos, nyores... i formar salses per acompanyar carns i peixos, o verdures. Per exemple l'allioli, que serveix per fer ensalades russes i acompanya molt bé el xai a la brasa. La salsa romesco, feta amb nyores, tomàquets, cebes i alls escalivats, una picada d'ametlles o avellanes i algun altre component que els bons cuiners i cuineres guarden com el secret més preuat i que va tan bé per sucar-hi els calçots o per acompanyar una xatonada. I es fan també altres salses com ara el tabasco, el curri, el chimichurri, el mojo picón de les Canàries, el piri-piri portuguès...

Tantes coses es podrien dir, de les herbes i de les espècies, que no acabaríem. Es feien servir com a medicines. Sobretot les dones coneixien bé les seves virtuts. Quan no hi havia sistemes per conservar els aliments, les salses servien per dissimular el mal estat de carns, peixos i altres menges.

Però hi ha una cosa molt important: s'han d'usar amb molta moderació perquè, en excés, poden ser perjudicials. N'hi ha prou amb una miqueta de no res, com tantes coses a la vida. Una miqueta de farigola o de menta per a la sopa de pa. Uns brins de safrà per al rap o el pollastre amb gambes. Mitja culleradeta de sucre per neutralitzar l'àcid del tomàquet. Uns grans de sal i un pensament de pebre. Una espurna, només, d'algunes d'aquestes substàncies pot donar a la nostra existència un toc saborós. gairebé màgic.