Ocells migratoris (Antònia García)

Quan arriben les orenetes és que s'acosta el bon temps. Han deixat els territoris d'hivern i han fet  un llarg viatge. Tornen asl nius d'origen. Els refan, si cal, o en fan de nous.  Els preparen pels petits que hi naixeran.

    Les orenetes, com tantes altres aus que migren, busquen els millors llocs per niar. Temperatura adequada i alimentació suficient. És impressionant que uns ocellets d'aquesta mida puguin volar durant tants quilòmetres i que tornin al lloc exacte on van néixer. S'orienten pel dibuix de la costa, pel curs dels rius, per les serralades. Aprofiten els corrents d'aire...

    A la primavera, els fils elèctrics que hi ha davant de la meva finestra s'omplen d'orenetes. A primera hora del matí passen una bona estona netejant-se les plomes, allisant-les, passant-hi el bec una vegada i una altra. Obro la finestra i no s'espanten. Continuen la seva toaleta com si res. Saben  bé que tenen prou distància de seguretat i que jo no les puc abastar encara que els acosti la mà. Xerrotegen entre elles. “Xuiiit... Xuiiit” Què es deuen dir? Més tard, volen i volen, fent amplis cercles, arreplegant mosquetes i mosquits, omplint  el cel de xiscles enjogassats.

    Quan és el moment oportú, arrepleguen palletes, petits branquillons, miques de fang, Posen el niu a punt i fan la posta. Quan surten de l'ou, els pollets tenen molta gana. Els pares, la parella, no paren d'anar i venir duent menjar al bec per als petits, que ho esperen amb gran exigència, amb els becs molt oberts, competint entre ells per a veure qui podrà heure l'insecte o la cuca.

    Cada any es repeteix el viatge, el naixement dels pollets, la provisió d'aliments... I jo em meravello de l'instint dels ocells, que saben en quin moment han d'iniciar la migració, i saben quines zones d'aiguamolls trobaran, per descansar breument. I saben la localització exacta dels seus nius antics. I faran perfectament el mateix viatge a la inversa, a la tardor.

    Mentre, de la finestra estant, contemplo embadalida les passades de les orenetes, al meu cervell es produeix una estranya connexió. Jo (i les altres persones que es troben en el mateix cas),  jo sóc l'àvia-oreneta que fa un llarg viatge, cíclicament. Les meves ales són les ales metàl·liques dels avions i les rodes dels cotxes de línia. Sé amb precisió quan he d'iniciar el trajecte: per festes assenyalades, aniversaris... En un niu que no és el meu però que conté molt de mi, refaig llaços afectius. En aquest niu hi ha un pollet que espera amb goig que obri el meu bagatge de petons i abraçades. Durant la meva estada, l'infant-pollet, amb ulls expectants, espera amb la boca oberta l'aliment de rondalles que fan créixer la imaginació i els jocs de tota mena que el fan riure amb xisclets enjogassats. Les àvies-oreneta sabem fer feliços els infants-pollet, tant com ells saben encisar el nostre cor  i saben fer brillar la il·lusió en els nostres ulls.

    Ara em miro les orenetes amb una mirada diferent. M'identifico amb elles. La connexió del meu cervell no s'ha trencat: sóc l'àvia-oreneta. Estiro el braç i elles van fent passades a pocs centímetres de la meva mà, dors i ales negres, panxeta blanca, cua llarga forcada. I amb els seus xisclets sembla que em convidin a afegir-me a la seva colla. Però no ho puc fer, no sóc un ocell ni tinc la gràcia i l'elegància que tenen elles, sóc només una àvia-oreneta que ha après a fer migracions.