dilluns, 8 d’abril de 2019

El petit drac (Montserrat Fortuny)


Una vegada hi havia un príncep i una princesa que vivien en un castell enlairat, que dominava tota la comarca.
    Els súbdits eren molt feliços perquè els seus senyors eren bons i generosos i considerats amb els seus vassalls.
    Un vespre, els prínceps tornaven, amb els seus fills, un nen i una nena, tots dalt de cavall, de la visita que feien anualment als seus oncles, que vivien un xic lluny. Els acompanyava el seu seguici, tots muntats a cavall, a pas lleuger. Era un camí estret i anaven d'un en un. En una banda hi havia la muntanya i a l'altra, el precipici.
    Passaven per boscos ja marcats per la tardor, els arbres mostraven els seus millors colors: verds, grocs, carbasses, vermells, granes, marrons...
    De sobte, en passar un revolt, el patge que anava al davant de la comitiva es va aturar. A terra hi havia un embalum de color verd, d'uns tres pams d'ample, immòbil, però amb un batec constant.                  Amb tota la cort aturada, el príncep va descavalcar, s'hi va acostar i va tocar el cos, que li va respondre amb un gemec dolorós. Era un drac petit.
    Tothom recordava encara quan, un mes d'abril llunyà, un drac enfurismat es menjava les donzelles com si fossin mosques i que un valent cavaller el va occir, i va retornar la pau i la seguretat i l'alegria de viure a tota la població. I, des de llavors, tots els dracs eren inofensius.
    Va veure de seguida que el draguet tenia una ala trencada, el va agafar amb mota cura i el va posar al seu davant, a la sella, i tots cap al castell, al trot.
    Un cop a casa, el metge se'l va mirar i va dir que era de suposar que havia caigut del niu i s'havia   luxat l'os d'una ala, de manera que li va poder tornar a encaixar els ossos i la cria va deixar de somicar i va poder explicar la seva petita història: Que eren pare i mare i quatre germans i que, arribada la tardor, havien d'emigrar cap al sud, perquè a l'hivern els mancava l'aliment, consistent en insectes, i davant de l'alternativa de morir de gana tots sis si no marxaven, van optar per abandonar-lo a ell i salvar les altres tres cries.
    Al cap de dues setmanes, guarit de l'ala i alimentat amb els insectes que hi havia enganxats a les teranyines de les muralles del castell, el van deixar marxar. Ell, amb llàgrimes als ulls per l'agraïment i per l'estimació que havia agafat als petits prínceps, es va acomiadar dels seus salvadors.
    Ells, per la seva banda, també molt commosos, li van desitjar un bon viatge i millor estada amb els seus familiars i esperant la pròxima primavera, quan retornessin, com cada any.
    El nostre petit drac va alçar el vol i aviat es va perdre en la llunyania. I tots es van quedar esperant el proper abril.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada