dilluns, 8 d’abril de 2019

El meu amic, el drac (Antònia García)


Un dia vaig trobar el drac arrapat a la paret de la terrassa, a tocar de les jardineres, prenent el sol. Jo vaig xisclar i em vaig fer enrere. Ell, ràpidament, va córrer a amagar-se a dins d'una escletxa de la paret de maons. No sé qui es va espantar més, si ell o jo. Vaig dir als de casa:
    –Tenim un drac a les jardineres.
    –Un drac? –es va estranyar el pare–. Deus voler dir un dragonet o una sargantana.
    –No, no. És un drac vermellós, així de gran.
    Vam sortir tots a la terrassa, però el drac no es va deixar veure. Vam colpejar les parets. El drac, com si res. I ho van deixar córrer. Ho van deixar córrer ells, perquè jo cada dia deixava miques de pa  i vigilava. I el drac, a poc a poc, es va acostumar a veure'm i sortia del seu cau, sense por.
    Vaig buscar informació sobre aquests animals. Són bèsties fabuloses, que formen part de la mitologia en molts llocs del món. Aquí, per exemple, tenim el drac de sant Jordi, els dracs de cartó pintat que surten als carrers, en moltes festes populars, els dracs que trobem esculpits, adornant façanes de cases, etc. Les descripcions són molt diverses: cos de serpent o de cocodril, potes d'àguila o de rèptil, amb ales, o sense.
    Diria que el meu drac és fill d'una víbria i va néixer en un volcà. S'assembla una mica al drac de la bandera de Gal·les. És tot ell de color vermell, amb escates, té ales com les rata-pinyades, la cua acabada en punta de sageta, té cinc ulls repartits per tot el cap i una gola ardent capaç d'escopir flamarades.
    He comprovat que el seu cos minva o s'engruixeix seguint les fases de la lluna. I encara que no n'estic gaire segur, em sembla que s'alimenta principalment de l'energia solar, que sintetitza d'alguna manera. També menja paper, cosa molt pràctica perquè li deixo factures velles i diaris endarrerits a prop del cau i se'ls va cruspint tots. Només que li acosti unes llesques de pa a la boca, amb l'alè ja tinc les torrades a punt per esmorzar. Gràcies a la seva col·laboració, puc fer-me botifarra o costelles a la brasa i altres menes de menjar sense fer servir la cuina.
    Hi ha una cosa que em fa patir. Sé que els dracs són guardians de tresors i de donzelles, i aquí a casa no hi ha ni una cosa ni l'altra. ¿I si un dia el meu drac se'n va a buscar una cova per custodiar unes olles plenes de monedes que hi ha al fons, o reclama el tribut de les noies de la població i es troba amb el dilema d'haver de lluitar amb un passavolant que també vol la noia de torn?
    Però això són llegendes i el meu drac és real.
   És tan real que, un dia, mentre no hi havia ningú a casa, van entrar uns lladres. El drac va ensumar de seguida que eren malfactors i es va enfadar tant que treia foc pels queixals, mai tan ben dit. Va sortir rabent dels seu cau, va entrar al menjador i va enxampar els lladregots, que ja havien arreplegat els dos ordinadors portàtils. Els va arraconar contra la paret amb les grapes tan fortes que té, els va ben estomacar clavant-los cops d'ales, va obrir la gola i els va llançar unes flames que els va deixar amb la roba socarrimada i els cabells carbonitzats. Després els va fer sortir a la terrassa punxant-los amb la punxa de la cua i els va lligar amb els fils de l'estenedor. Aixi els va mantenir, morts de por, llançant-los mirades esfereïdores amb els cinc ulls que semblaven de basilisc, fins que vaig tornar a casa i em vaig fer càrrec de la situació.
   Qui no se'n va fer gaire càrrec va ser l'agent de l'autoritat que, després de la meva trucada telefònica, va venir a casa. És clar, el drac s'havia ficat a l'escletxa de la paret i va ser mot difícil per a mi explicar-li què havia passat. Em va prendre per boig. I als lladres, quan se'ls va emportar emmanillats, els va dir que encara havien estat de sort, que vés a saber què els podria haver fet, jo, i que no diguessin més poca-soltades de si hi havia un drac que treia flamarades per la boca.
    Tot això us ho explico perquè sou amics meus i sabeu que no us enredaria amb falòrnies. Tret de vosaltres, dels pares i del germà, no gosaria dir a ningú que tinc un amic que és un drac.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada