La mesura ideal (Antònia García)

D'aquí a mitja hora tenim una reunió d'amics en una cafeteria. A casa, em preparo per sortir. Això de tenir un mirall de cos sencer al rebedor és molt pràctic. Sempre hi faig una última mirada de comprovació. L'abric ben posat... Vaig ben pentinada... Tot en ordre!

    Se m'acut que hi podria haver unes mides marcades, al mirall, per poder veure si el meu cos té les  proporcions adequades. Rebutjo tot seguit la idea. Cada cos té la seva mida.

    L'ascensor també té un mirall però és més petit. Mentre vaig baixant, amb la mà prenc la mida de la meva cara: de la barbeta fins al front, fins al naixement dels cabells, uns vint centímetres. Comptant que faig metre seixanta, tinc uns vuit caps d'alçada. Recordo que, quan estudiava dibuix, vaig aprendre que les estàtues gregues tenien uns nou caps d'alçada. I la resta del meu cos, quina mida té?  El nas és una mica llarg, pel meu gust. Tinc les espatlles amples però els braços són una mica prims.

    Mentre camino pel carrer, observo les passes que faig. Són curtes, però no crec que tingui les cames desproporcionades sinó que els talons alts no em permeten allargar més la passa. Tinc poc pit però la panxa i els malucs van sobrats de greix... Per tant, sóc ampla. Potser un xic massa.

    Quan torno a ser a casa, miro què trobo que tingui relació amb les proporcions. I em surt una cosa molt curiosa: el nombre d'or, també dit nombre auri o proporció àuria. És a dir, el que es considera, ja des de l'antiguitat, la proporció ideal per a tot. Des de les matemàtiques fins a les arts. Des dels edificis fins a les coses de la naturalesa com els ruscs de les abelles, la disposició de les fulles de les plantes, la forma de les closques dels caragols...

    Precisament, l'espiral oberta que té la closca del caragol és la representació perfecta de la proporció àuria. És fascinant, oi? Sempre m'ha agradat dibuixar caragolets i no sabia que estava dibuixant el número d'or.

    Cal tenir present que només una mica de segons quines substàncies, pot actuar com a medicament però la mateixa substància, en més quantitat, pot ser un verí mortal.

    Aplicada a les receptes de cuina, la proporció correcta és important per la relació dels ingredients, quant a quantitat. Per exemple: una sèpia d'un pam tallada a trossos, dos grans grossets d'all, una fulla de llorer, mitja ceba mitjaneta i un tomàquet, tot tallat i posat en cru a la cassola, amb un raig d'oli. Atenció! És molt important no posar-hi el polset de sal fins que no sigui l'hora de menjar-ho, perquè la sal  priva que la sèpia quedi tendra. Fer-ho coure a foc lent. Deixar-ho reposar una hora o més i, després, escalfar-ho i servir-ho en la quantitat proporcional a la gana de cadascú. No sé si aquesta recepta correspon al número auri però, en tot cas, resulta tan bé que us en llepareu els dits.  

    Però tan important és, que hi hagi proporció? Potser sí que, en pintura i escultura, la proporció àuria fa les obres d'art més agradables a la vista. I en la música i en la mètrica, igual.

    Sempre he sentit a dir que al pot petit hi ha la bona confitura, o sigui, la bondat del producte no guarda proporció, ni àuria ni de cap altra mena, amb la grandària de l'envàs. En aquest cas, no es compliria el supòsit.

    Tampoc es compliria en altres casos. Quantes vegades s'ha de sol·licitar alguna cosa, per exemple, una hipoteca, per aconseguir-la? Dues vegades? Tres? Vint? Hi ha proporció àuria entre  “gestions al banc” i “pèrdua de temps”? Quantes garrotades es poden rebre, proporcionalment, per fer desistir de les idees pròpies?

    Diu la dita: “entre poc i massa, la mesura passa.” I com sabem quan és el “poc” i quan és el “massa”? La mesura ideal, si sabem calcular-la, serà el punt exacte, la proporció àuria, el número d'or. Si sabem calcular-la i aplicar-la...