La mesura ideal (Antònia García)

D'aquí a mitja hora tenim una reunió d'amics en una cafeteria. A casa, em preparo per sortir. Això de tenir un mirall de cos sencer al rebedor és molt pràctic. Sempre hi faig una última mirada de comprovació. L'abric ben posat... Vaig ben pentinada... Tot en ordre!

    Se m'acut que hi podria haver unes mides marcades, al mirall, per poder veure si el meu cos té les  proporcions adequades. Rebutjo tot seguit la idea. Cada cos té la seva mida.

    L'ascensor també té un mirall però és més petit. Mentre vaig baixant, amb la mà prenc la mida de la meva cara: de la barbeta fins al front, fins al naixement dels cabells, uns vint centímetres. Comptant que faig metre seixanta, tinc uns vuit caps d'alçada. Recordo que, quan estudiava dibuix, vaig aprendre que les estàtues gregues tenien uns nou caps d'alçada. I la resta del meu cos, quina mida té?  El nas és una mica llarg, pel meu gust. Tinc les espatlles amples però els braços són una mica prims.

    Mentre camino pel carrer, observo les passes que faig. Són curtes, però no crec que tingui les cames desproporcionades sinó que els talons alts no em permeten allargar més la passa. Tinc poc pit però la panxa i els malucs van sobrats de greix... Per tant, sóc ampla. Potser un xic massa.

    Quan torno a ser a casa, miro què trobo que tingui relació amb les proporcions. I em surt una cosa molt curiosa: el nombre d'or, també dit nombre auri o proporció àuria. És a dir, el que es considera, ja des de l'antiguitat, la proporció ideal per a tot. Des de les matemàtiques fins a les arts. Des dels edificis fins a les coses de la naturalesa com els ruscs de les abelles, la disposició de les fulles de les plantes, la forma de les closques dels caragols...

    Precisament, l'espiral oberta que té la closca del caragol és la representació perfecta de la proporció àuria. És fascinant, oi? Sempre m'ha agradat dibuixar caragolets i no sabia que estava dibuixant el número d'or.

    Cal tenir present que només una mica de segons quines substàncies, pot actuar com a medicament però la mateixa substància, en més quantitat, pot ser un verí mortal.

    Aplicada a les receptes de cuina, la proporció correcta és important per la relació dels ingredients, quant a quantitat. Per exemple: una sèpia d'un pam tallada a trossos, dos grans grossets d'all, una fulla de llorer, mitja ceba mitjaneta i un tomàquet, tot tallat i posat en cru a la cassola, amb un raig d'oli. Atenció! És molt important no posar-hi el polset de sal fins que no sigui l'hora de menjar-ho, perquè la sal  priva que la sèpia quedi tendra. Fer-ho coure a foc lent. Deixar-ho reposar una hora o més i, després, escalfar-ho i servir-ho en la quantitat proporcional a la gana de cadascú. No sé si aquesta recepta correspon al número auri però, en tot cas, resulta tan bé que us en llepareu els dits.  

    Però tan important és, que hi hagi proporció? Potser sí que, en pintura i escultura, la proporció àuria fa les obres d'art més agradables a la vista. I en la música i en la mètrica, igual.

    Sempre he sentit a dir que al pot petit hi ha la bona confitura, o sigui, la bondat del producte no guarda proporció, ni àuria ni de cap altra mena, amb la grandària de l'envàs. En aquest cas, no es compliria el supòsit.

    Tampoc es compliria en altres casos. Quantes vegades s'ha de sol·licitar alguna cosa, per exemple, una hipoteca, per aconseguir-la? Dues vegades? Tres? Vint? Hi ha proporció àuria entre  “gestions al banc” i “pèrdua de temps”? Quantes garrotades es poden rebre, proporcionalment, per fer desistir de les idees pròpies?

    Diu la dita: “entre poc i massa, la mesura passa.” I com sabem quan és el “poc” i quan és el “massa”? La mesura ideal, si sabem calcular-la, serà el punt exacte, la proporció àuria, el número d'or. Si sabem calcular-la i aplicar-la...

El número auri (Montserrat Fortuny)

Una vegada hi havia un faraó de l'Egipte que es deia Userkanefer, perquè era molt guapo (nefer vol dir guapo o guapa), d'uns 4.000 anys abans de Crist, molt poderós, guanyador de moltes batalles, molt ric i prepotent.

    Va sentir parlar d'un savi grec, Dasoerelles, i el va fer venir de Grècia per a encarregar-li la construcció d'una piràmide molt especial, que li servís de palau i de tomba.

    El que tenia d'especial aquesta piràmide era que, en la seva construcció, s'hi havia utilitzat el número auri. Què era aquest número? No us ho sabria explicar. Jo, igual que el faraó, ho sé, ho comprenc, però no us ho sé explicar. Només diré que, quan l'arquitecte i el sobirà es van posar d'acord, Userkanefer va quedar molt content, molt satisfet. Allò era el que havia anat buscant tota la vida i, al final, ho havia trobat i ho faria servir per a la construcció del seu palau-tomba, en forma de piràmide.

    Userkanefer es va casar amb una dona molt guapa, per això li deien Nefer-Nefer-Nefer, perquè, en veure-la, tothom havia de cridar, com a mínim tres vegades, "guapa, guapa, guapa."

    No era princesa, però de seguida es va convertir en la dona més altiva del món i, per a ella, el faraó era ben poca cosa. No era ni el més alt, ni el més fort, ni el més atractiu. I quan ella veia un militar, o un soldat, o un cortesà, si li agradava, ai d'ell si no anava al dormitori reial quan ella li ho manava. (El faraó no hi anava cada nit, només quan li semblava i sempre es feia anunciar abans.)

   La piràmide anava creixent, gràcies als milers d'esclaus i treballadors i enginyers que hi treballaven. Seria la més gran, la més bonica, la més esplèndida de totes.

     L'interior era com un palau, amb les habitacions grans i boniques i còmodes, ben il·luminades per grans finestrals que s'obrien i es tancaven amb mecanismes secrets.

    Un dia el faraó va anar de cacera i ja no va tornar. El lleó havia estat més ràpid que ell i que els seus acompanyants, i va acabar amb la seva vida.

    La seva esposa es va convertir en la reina i, de seguida, va esdevenir la manaire i tothom la va obeir.

    Va preparar l'enterrament a l' interior de la piràmide, tal com el faraó havia deixat escrit, i van ser uns quants dies de cerimònies i ritus, al final dels quals es va dipositar el cadàver d'Userkanefer en la cambra secreta a l'interior, el lloc més ocult, celat, dissimulat, cavernós, tenebrós...

    En pondre's el sol, la reina va fer marxar tothom i es va quedar sola, contemplant les joies que havien dipositat a l'antecambra de la tomba: corones d'or i diamants, diademes, collarets de perles i de pedres precioses, braçalets, arracades, monedes d'or i de plata.

    Quan anava a sortir es va trobar que totes les portes i finestres estaven tancades i, per més que va cridar i xisclar, totes les portes van continuar tancades i, de mica en mica, l'aire respirable va anar desapareixent.

    Tot estava calculat, tot estava preparat: el faraó mort, la piràmide tancada, sense oxigen, tot gràcies al número auri meravellós.

El petit drac (Montserrat Fortuny)

Una vegada hi havia un príncep i una princesa que vivien en un castell enlairat, que dominava tota la comarca.

    Els súbdits eren molt feliços perquè els seus senyors eren bons i generosos i considerats amb els seus vassalls.

    Un vespre, els prínceps tornaven, amb els seus fills, un nen i una nena, tots dalt de cavall, de la visita que feien anualment als seus oncles, que vivien un xic lluny. Els acompanyava el seu seguici, tots muntats a cavall, a pas lleuger. Era un camí estret i anaven d'un en un. En una banda hi havia la muntanya i a l'altra, el precipici.

    Passaven per boscos ja marcats per la tardor, els arbres mostraven els seus millors colors: verds, grocs, carbasses, vermells, granes, marrons...

    De sobte, en passar un revolt, el patge que anava al davant de la comitiva es va aturar. A terra hi havia un embalum de color verd, d'uns tres pams d'ample, immòbil, però amb un batec constant.                  Amb tota la cort aturada, el príncep va descavalcar, s'hi va acostar i va tocar el cos, que li va respondre amb un gemec dolorós. Era un drac petit.

    Tothom recordava encara quan, un mes d'abril llunyà, un drac enfurismat es menjava les donzelles com si fossin mosques i que un valent cavaller el va occir, i va retornar la pau i la seguretat i l'alegria de viure a tota la població. I, des de llavors, tots els dracs eren inofensius.

    Va veure de seguida que el draguet tenia una ala trencada, el va agafar amb mota cura i el va posar al seu davant, a la sella, i tots cap al castell, al trot.

    Un cop a casa, el metge se'l va mirar i va dir que era de suposar que havia caigut del niu i s'havia   luxat l'os d'una ala, de manera que li va poder tornar a encaixar els ossos i la cria va deixar de somicar i va poder explicar la seva petita història: Que eren pare i mare i quatre germans i que, arribada la tardor, havien d'emigrar cap al sud, perquè a l'hivern els mancava l'aliment, consistent en insectes, i davant de l'alternativa de morir de gana tots sis si no marxaven, van optar per abandonar-lo a ell i salvar les altres tres cries.

    Al cap de dues setmanes, guarit de l'ala i alimentat amb els insectes que hi havia enganxats a les teranyines de les muralles del castell, el van deixar marxar. Ell, amb llàgrimes als ulls per l'agraïment i per l'estimació que havia agafat als petits prínceps, es va acomiadar dels seus salvadors.

    Ells, per la seva banda, també molt commosos, li van desitjar un bon viatge i millor estada amb els seus familiars i esperant la pròxima primavera, quan retornessin, com cada any.

    El nostre petit drac va alçar el vol i aviat es va perdre en la llunyania. I tots es van quedar esperant el proper abril.

El meu amic, el drac (Antònia García)

Un dia vaig trobar el drac arrapat a la paret de la terrassa, a tocar de les jardineres, prenent el sol. Jo vaig xisclar i em vaig fer enrere. Ell, ràpidament, va córrer a amagar-se a dins d'una escletxa de la paret de maons. No sé qui es va espantar més, si ell o jo. Vaig dir als de casa:

    –Tenim un drac a les jardineres.

    –Un drac? –es va estranyar el pare–. Deus voler dir un dragonet o una sargantana.

    –No, no. És un drac vermellós, així de gran.

    Vam sortir tots a la terrassa, però el drac no es va deixar veure. Vam colpejar les parets. El drac, com si res. I ho van deixar córrer. Ho van deixar córrer ells, perquè jo cada dia deixava miques de pa  i vigilava. I el drac, a poc a poc, es va acostumar a veure'm i sortia del seu cau, sense por.

    Vaig buscar informació sobre aquests animals. Són bèsties fabuloses, que formen part de la mitologia en molts llocs del món. Aquí, per exemple, tenim el drac de sant Jordi, els dracs de cartó pintat que surten als carrers, en moltes festes populars, els dracs que trobem esculpits, adornant façanes de cases, etc. Les descripcions són molt diverses: cos de serpent o de cocodril, potes d'àguila o de rèptil, amb ales, o sense.

    Diria que el meu drac és fill d'una víbria i va néixer en un volcà. S'assembla una mica al drac de la bandera de Gal·les. És tot ell de color vermell, amb escates, té ales com les rata-pinyades, la cua acabada en punta de sageta, té cinc ulls repartits per tot el cap i una gola ardent capaç d'escopir flamarades.

    He comprovat que el seu cos minva o s'engruixeix seguint les fases de la lluna. I encara que no n'estic gaire segur, em sembla que s'alimenta principalment de l'energia solar, que sintetitza d'alguna manera. També menja paper, cosa molt pràctica perquè li deixo factures velles i diaris endarrerits a prop del cau i se'ls va cruspint tots. Només que li acosti unes llesques de pa a la boca, amb l'alè ja tinc les torrades a punt per esmorzar. Gràcies a la seva col·laboració, puc fer-me botifarra o costelles a la brasa i altres menes de menjar sense fer servir la cuina.

    Hi ha una cosa que em fa patir. Sé que els dracs són guardians de tresors i de donzelles, i aquí a casa no hi ha ni una cosa ni l'altra. ¿I si un dia el meu drac se'n va a buscar una cova per custodiar unes olles plenes de monedes que hi ha al fons, o reclama el tribut de les noies de la població i es troba amb el dilema d'haver de lluitar amb un passavolant que també vol la noia de torn?

    Però això són llegendes i el meu drac és real.

   És tan real que, un dia, mentre no hi havia ningú a casa, van entrar uns lladres. El drac va ensumar de seguida que eren malfactors i es va enfadar tant que treia foc pels queixals, mai tan ben dit. Va sortir rabent dels seu cau, va entrar al menjador i va enxampar els lladregots, que ja havien arreplegat els dos ordinadors portàtils. Els va arraconar contra la paret amb les grapes tan fortes que té, els va ben estomacar clavant-los cops d'ales, va obrir la gola i els va llançar unes flames que els va deixar amb la roba socarrimada i els cabells carbonitzats. Després els va fer sortir a la terrassa punxant-los amb la punxa de la cua i els va lligar amb els fils de l'estenedor. Aixi els va mantenir, morts de por, llançant-los mirades esfereïdores amb els cinc ulls que semblaven de basilisc, fins que vaig tornar a casa i em vaig fer càrrec de la situació.

   Qui no se'n va fer gaire càrrec va ser l'agent de l'autoritat que, després de la meva trucada telefònica, va venir a casa. És clar, el drac s'havia ficat a l'escletxa de la paret i va ser mot difícil per a mi explicar-li què havia passat. Em va prendre per boig. I als lladres, quan se'ls va emportar emmanillats, els va dir que encara havien estat de sort, que vés a saber què els podria haver fet, jo, i que no diguessin més poca-soltades de si hi havia un drac que treia flamarades per la boca.

    Tot això us ho explico perquè sou amics meus i sabeu que no us enredaria amb falòrnies. Tret de vosaltres, dels pares i del germà, no gosaria dir a ningú que tinc un amic que és un drac.

Ocells migratoris (Antònia García)

Quan arriben les orenetes és que s'acosta el bon temps. Han deixat els territoris d'hivern i han fet  un llarg viatge. Tornen asl nius d'origen. Els refan, si cal, o en fan de nous.  Els preparen pels petits que hi naixeran.

    Les orenetes, com tantes altres aus que migren, busquen els millors llocs per niar. Temperatura adequada i alimentació suficient. És impressionant que uns ocellets d'aquesta mida puguin volar durant tants quilòmetres i que tornin al lloc exacte on van néixer. S'orienten pel dibuix de la costa, pel curs dels rius, per les serralades. Aprofiten els corrents d'aire...

    A la primavera, els fils elèctrics que hi ha davant de la meva finestra s'omplen d'orenetes. A primera hora del matí passen una bona estona netejant-se les plomes, allisant-les, passant-hi el bec una vegada i una altra. Obro la finestra i no s'espanten. Continuen la seva toaleta com si res. Saben  bé que tenen prou distància de seguretat i que jo no les puc abastar encara que els acosti la mà. Xerrotegen entre elles. “Xuiiit... Xuiiit” Què es deuen dir? Més tard, volen i volen, fent amplis cercles, arreplegant mosquetes i mosquits, omplint  el cel de xiscles enjogassats.

    Quan és el moment oportú, arrepleguen palletes, petits branquillons, miques de fang, Posen el niu a punt i fan la posta. Quan surten de l'ou, els pollets tenen molta gana. Els pares, la parella, no paren d'anar i venir duent menjar al bec per als petits, que ho esperen amb gran exigència, amb els becs molt oberts, competint entre ells per a veure qui podrà heure l'insecte o la cuca.

    Cada any es repeteix el viatge, el naixement dels pollets, la provisió d'aliments... I jo em meravello de l'instint dels ocells, que saben en quin moment han d'iniciar la migració, i saben quines zones d'aiguamolls trobaran, per descansar breument. I saben la localització exacta dels seus nius antics. I faran perfectament el mateix viatge a la inversa, a la tardor.

    Mentre, de la finestra estant, contemplo embadalida les passades de les orenetes, al meu cervell es produeix una estranya connexió. Jo (i les altres persones que es troben en el mateix cas),  jo sóc l'àvia-oreneta que fa un llarg viatge, cíclicament. Les meves ales són les ales metàl·liques dels avions i les rodes dels cotxes de línia. Sé amb precisió quan he d'iniciar el trajecte: per festes assenyalades, aniversaris... En un niu que no és el meu però que conté molt de mi, refaig llaços afectius. En aquest niu hi ha un pollet que espera amb goig que obri el meu bagatge de petons i abraçades. Durant la meva estada, l'infant-pollet, amb ulls expectants, espera amb la boca oberta l'aliment de rondalles que fan créixer la imaginació i els jocs de tota mena que el fan riure amb xisclets enjogassats. Les àvies-oreneta sabem fer feliços els infants-pollet, tant com ells saben encisar el nostre cor  i saben fer brillar la il·lusió en els nostres ulls.

    Ara em miro les orenetes amb una mirada diferent. M'identifico amb elles. La connexió del meu cervell no s'ha trencat: sóc l'àvia-oreneta. Estiro el braç i elles van fent passades a pocs centímetres de la meva mà, dors i ales negres, panxeta blanca, cua llarga forcada. I amb els seus xisclets sembla que em convidin a afegir-me a la seva colla. Però no ho puc fer, no sóc un ocell ni tinc la gràcia i l'elegància que tenen elles, sóc només una àvia-oreneta que ha après a fer migracions.