El vaig veure (Montserrat Fortuny)

No m'hi havia fitxat mai. Sabia que hi era, com es deia, però no m'hi havia fitxat.

Va ser de cop. Aquells ulls... aquells ulls tan negres, aquell posat seriós... Aquells llavis tancats, ni enèrgics

ni fluixos..., tancats.

El nas aguilenc, el cabell blanc i aquells ulls...!

Em miraven, em miraven. No em deia res, ni una paraula, però aquells ulls...!

Ni alt ni baix, ni gros ni prim, però aquells ulls!

Des de llavors que sempre el miro i ell se n'ha adonat... I em mira ell també, amb aquells ulls...

Oh, si fos poeta, quins versos li faria!

Si sabés de música, com el cantaria!

Si fos bonica i jove, com li diria que...

No sóc res d'això.

Però ara sí, ara me'l miro!

Alea iacta est (Antònia García)

Quan la Llúcia es va quedar sense feina, l'Albert gairebé se'n va alegrar. En tornar a casa, la trobaria allà, amb el dinar i el sopar fets i disposada a escoltar-lo. Però ella volia trobar una altra feina. L'Albert li deia que no patís, amb el que ell guanyava podien viure tots dos. Aquest argument no convencia la noia. No es volia convertir en una “senyora Maria”, només ocupada amb portar la casa i atendre'l a ell.

    Anaven passant els dies i la desitjada feina no sortia per enlloc. La Llúcia no parava d'enviar currículums i presentar-se a proves i entrevistes, sense resultat. I el que també començava a neguitejar-la era l'actitud de la seva parella, a qui ja li estava bé la situació. De fet, quan van decidir viure junts, ell li havia proposat que deixés la feina i es quedés a casa, però ella ho va rebutjar. I ara! Deixar la feina? De cap manera!

    Mentre ella va treballar, l'Albert havia col·laborat amb les tasques de la casa però des que la Llúcia va perdre el seu lloc de treball, ell ho havia anat deixant. Ben mirat, si ella tenia tot el dia per a fer-ho, no calia que, en arribar a casa, ell també s'hi posés.

    L'Albert, de mica en mica, va començar a canviar d'actitud. Quan es trobaven a casa, comentaven  punts de vista o explicaven algun fet del dia. Això era normal. Però ara, a més, exercia a sobre d'ella un cert control: li havia de donar compte d'on havia anat i dels diners que havia gastat i de amb qui havia parlat... Abans no ho feia, això. La Llúcia va notar que la relació amb l'Albert s'estava enrarint.

    El problema va arribar quan un dia, mentre sopaven, ella, tota contenta, li va dir que d'una de les feines que tenia sol·licitades, li havien contestat que havia passat bé la prova i que podia anar a concretar els detalls per començar a treballar.

    Ell va arrufar les celles i li va dir que ho deixés córrer, que ja estaven bé com estaven. Ni tan sols li va preguntar de quina mena de feina es tractava. Davant la sorpresa d'ella, l'Albert li va dir que no tenia cap necessitat de ser manada per ningú i, per tant, que abandonés la idea de buscar feina. Ella es va aixecar de la cadira i li va rebatre que no era aquell el pla de vida que volia seguir i que ja havien tocat el tema altres vegades. Aleshores ell, tot enfadat, va alçar la veu i li va dir que si continuava amb aquella idea absurda, s'haurien de plantejar si continuaven sent parella i vivint junts.

    A la Llúcia li va venir al pensament una cosa que havia llegit feia temps. Una expressió atribuïda a Juli Cèsar, en passar el riu Rubicó, que s'havia fet famosa: Alea iacta est. Volia dir que el dau, o sigui, la sort, s'havia tirat. El Rubicó era la línea que no es podia traspassar sense permís. Semblava que tenia poc a veure amb la situació que estava vivint. Però tal com li va venir al pensament, així li va contestar: “Albert, tu... Tu ets el Rubicó, per a mi!” Aquestes paraules no tenien cap sentit per al noi, no sabia què volien dir ni ho va preguntar. Van acabar la vetllada amb un molest silenci que no presagiava res de bo.

    A la nit, la Llúcia va estar moltes estones desvetllada, pensant en aquella qüestió, que podia fer variar la seva vida. Coneixia bé l'Albert, sabia que quan tenia una idea al cap no hi havia manera de fer-lo canviar. Així que calia considerar bé la decisió.

    L'endemà al matí, la noia s'havia decidit. Va deixar una nota a sobre de la taula per si arribava a casa més tard que l'Albert i se'n va anar a concretar les condicions de la nova feina. Alea iacta est!, va dir-se a ella mateixa, al moment d'entrar al despatx de l'entitat. S'hi jugava la relació amb l'Albert i també s'hi jugava el que ella volia fer amb la seva vida. I encara que no tingués la importància històrica de l'anècdota de Juli Cèsar, per a ella representava molt. Se li obria un nou camí i no tornaria enrere.

El Tibidabo (Montserrat Fortuny)

TIBI DABO és el nom que li varen donar els monjos del Monestir de Sant Jeroni, al segle XVI, a l'Edat Mitjana.

    El Monestir era una construcció on ara hi ha la benzinera de la carretera de l'Arrabassada. D'aquella construcció, només en queda un petit mur.

    Tot allò només eren boscos utilitzats pels nobles, per a la cacera. No hi vivia ningú, fora de lladres i bandolers.

    La frase està treta de l'Evangeli de Sant Mateu, quan el diable diu a Jesús: "Et donaré tots els regnes del món si t'agenolles i m'adores." O sia: " TIBI emsia DABO si candes adoresseis me."

    És com si el diable hagués estat al cim del Tibidabo i hagués intentat temptar Jesús mostrant-li tota la plana barcelonina, des d'aquesta alçada de 512 metres.

    Fa cent anys, a dalt del Tibidabo no hi havia res, potser només un bosc de pins, i a la gent gran li agradava anar-hi a prendre l'aire fresc, els diumenges. Va ser quan els barcelonins es varen acostar a la muntanya.

    El Dr. Salvador Andreu (el de les pastilles per a la tos) va comprar els terrenys que hi havia a la base de la muntanya i hi va fer construir mansions amb trets modernistes i cases d'indians. Va adquirir també els terrenys del cim de la muntanya. Del diabòlic Tibidabo.

    El 29 d'octubre del 1901, va arribar al cim el funicular del Tibidabo, un dels primers funiculars d'Europa, i van inaugurar també el Parc d'Atraccions, el segon d'Europa.

    La gent pujava al Tibidabo a fer salut! Els nens amb tos ferina o d'altres malalties respiratòries hi pujaven a guarir-se'n.

    Al 1913 es va contractar una tribu del Senegal que mostrava els seus costums. Molts dels barcelonins no havien vist mai un africà, en sa vida.

    L'avió, la talaia, el Temple Expiatori del Sagrat Cor, l'estàtua del Crist, enorme (encara que no tant com la del Brasil), el tren suspès, nou, són les imatges que més recordo, perquè ho vaig visitar tot moltes vegades, a la meva joventut. També una gran sala amb moltes figuretes que es bellugaven...

    Quan venia alguna amiga de fora, apa, cap al Tibidabo a veure les atraccions, que les feien quedar meravellades. Una vegada hi vaig acompanyar un amic de l'Aragó i el vaig fer pujar a la talaia i va passar molta por, mentre que jo gaudia del bonic panorama i pensava que era un poruc.

    L'Arrabassada...!, A partir dels meus 9 o 10 anys, cada novembre, el pares i jo hi anàvem a buscar bolets.

    Els primers anys, a peu des de casa (Mare de Déu, que n'érem de caminadors!) Quan els pares ja eren més grandets, hi pujàvem amb el Tramvia Blau, però els trams anteriors i els últims, sempre a peu. Als últims anys, quan ja en tenien més de seixanta, també agafàvem el funicular fins a dalt de tot i caminàvem després fins a l'Arrabassada, on hi havia un bosc que en dèiem La Mina, que de rovellons, ous de reig i peus de rata, n'hi havia tots els que volíem.

    Algunes vegades hi havíem anat ben acompanyats de germans i cunyades i nebots del pare i encara era més divertit, si més no, per a mi, i el pare se sentia com un patriarca i n'estava ben content, i jo també, amb tants cosins i cosines.

La temptació (Antònia García)

Hi ha una serra que té forma de ventall. L'erosió ha fet que l'espai entre ella i el mar s'omplís de terra i ara té una planura als peus que s'ha plegat en falles. El temps ha suavitzat les vores d'aquestes esquerdes rocoses. El cim principal domina el terreny en pendent. És un mirador excel·lent, tota una temptació per a la vista.

    Un lloc tan rocós i elevat era habitatge idoni per a les àligues. Per això l'havien anomenat puig de l'Àliga. I, més tard, es va dir Collserola, per un petit pla situat en un coll, entre els alzinars. Finalment, va restar el nom de Tibidabo per a la part més alta de la serra.

    El paisatge té tant d'encís que no és estrany que es difongués una antiga història, l'oferiment del maligne: Tibi dabo,“Tot això et donaré...” La mà diabòlica dibuixava gairebé un cercle sobre els boscos, els prats, la mar que semblava infinita. “Tot això et donaré a condició que, genolls en terra, m'adoris”. El destinatari d'aquest oferiment amb tals condicions era nogensmenys que el fill de Déu fet home.

    És inversemblant que algú pogués oferir una cosa que no era seva, i que ho fes a canvi d'acotar el cap i retre-li adoració, un preu excessiu, per molt grandiosa que fos aquella visió des del cim.

    Però des del Tibidabo tens la impressió que ets una àliga i que el teu domini és tot el cel, tota la terra, tot el mar. I et sents temptat a senyorejar els boscos, els camps, tot el que pots abastar amb la mirada. I no cal que cap força diabòlica t'ho provoqui, n'hi ha prou amb l'emoció que sents a dins del cor. L'emoció que et fa sentir, no l'amo de tot el que veus, sinó que et fa sentir que formes part de la serra, dels habitatges humans, del vent que pentina els boscos i de la humitat salabrosa que puja des de la riba del mar.

Madrid (Montserrat Fortuny)

Fa molts anys que no he estat a Madrid. La primera vegada hi vaig anar amb dues amigues del despatx i una de Portugalete, amiga d'elles i que també ho va ser meva. Vàrem estar en una pensió, a Madrid, i des d'allà vàrem anar a d'altres ciutats, com Burgos, Salamanca, Sòria.

    La segona vegada hi vaig anar amb els meus pares i també vàrem visitar altres ciutats, com ara Cuenca (o Conca, si volem catalanitzar el nom). Recordo que amb l'autocar venien una dotzena d'italians i la guia que portàvem no sabia ni una lletra en italià i jo els vaig fer d'intèrpret, explicant-los amb el meu poc italià el que la guia ens explicava, en castellà.

    En les dues vegades no vaig quedar gens enamorada de Madrid, carrers, avingudes, la Castellana famosa, jardins, estàtues. Potser la il·luminació dels carrers, a la nit, era millor que no pas la de Barcelona, però para de comptar.

    No tenen ni Barri Gòtic com nosaltres, ni l'Eixample, com el nostre, amb tants palaus i palauets, com el Palau de la Música, la Pedrera, la casa Batlló, la casa Calvet, etc. També tenim el monument a Colom, molt més imponent que el seu; el de Verdaguer, el del Dr. Robert, etc., l'Hospital de Sant Pau..., la Sagrada Família...!

    Tenen un riu, el Manzanares, que no es pot comparar amb el Sena, a París, el Tiber, a Roma, l'Arno, a Florència, el Tàmesi, a Londres, el Volga, a Moscou...!

    Tampoc no tenen ni un Montjuïc ni un Tibidabo.

    Només dues coses em van agradar de debò: el Parc del Buen Retiro, que en diuen El Retiro , amb els jardins, amb molts d'arbres i moltes flors; el petit llac, on vàrem passejar en barca, totes quatre. Dues de les meves companyes portaven els rems i la basca i jo anàvem ben repapades. No és que m'agradés més que el nostre petit llac de la Ciutadella, no, però també és molt bonic. I el nostre monument de la Cascada és millor que el seu de la Font Egípcia.

    L'altre lloc que em va agradar molt va ser el Museu del Prado, no l'edifici, sinó el contingut.

   És una exposició preciosa, amb quadres dels millors pintors del món, sobre tot espanyols i italians. També n'hi ha un del nostre Marià Fortuny, no podia faltar, un jardí de casa seva, a Roma, preciós.

    Recordo la visita amb els companys d'autocar italians i que una de les signorine, no gaire jove, em va assenyalar la Maja Desnuda, de Goya, i em va dir que era molt lletja (en italià, brutta).

    Jo li vaig respondre que era lletja de cara però bonica de cos "brutta di rostro ma bella di corpo", i em va dir que ella mateixa tenia el cos més bonic que la del quadre. Vaja, que no la vaig voler contradir perquè no me'l va l'ensenyar pas, el seu cos, ni ganes.

   En fi, vaig quedar enamorada de molts pintors espanyols, que ja coneixia per fotos i reproduccions dels seus quadres i que, al natural, són molt més bonics encara.

    Al natural són, a més, emotius, com ara el de l'afusellament dels patriotes espanyols pels soldats francesos, el Dos de Maig.

    Vaig quedar ben encisada, doncs, de Goya, de Murillo, de Velázquez, a més de Miquel Àngel, Rafael i els italians que també coneixia bé.

    En fi, per a mi, “De Madrid al cielo” només ho va ser pel Museu, perquè he visitat moltes altres ciutats que m'han agradat molt més que Madrid, per exemple: París, Londres, Roma, Venècia...!

    Madrid és la capital d'Espanya des del 8 de maig del 1561, quan regnava Felip II.