dilluns, 4 de febrer de 2019

Un pseudònim: Serafí Pitarra (Antònia García)


Frederic Soler i Hubert va néixer l'any 1839 a Barcelona. El pare era fuster i ell jugava amb els trossets de fusta i feia petits teatres i espectacles de titelles per als nens del barri. Aviat va quedar orfe de mare i pare. El seu oncle matern, que era rellotger, va ser el seu tutor. En Frederic, que continuava amb l'afició al teatre, ara ja el de veritat, va acabar fent-se càrrec del negoci familiar.
    En aquella època hi havia el que en deien “tallers”. Generalment eren pisos llogats per un grup de nois joves (les dones en quedaven excloses), i allí es reunien per recitar, actuar, cantar, pintar, representar teatre, ballar, discutir... Tant van proliferar, que quan algú anava a casa d'un seu conegut, en obrir-li la porta, el visitant preguntava: “És aquí que fan comèdia?” I també van quedar en la memòria col·lectiva expressions com “paga, que és gata!” La rebotiga de la rellotgeria també va tenir aquest ús. I en aquests “tallers” el jove Frederic va començar a estrenar les seves obres, que solien ser sainets, paròdies, sàtires i peces burlesques. Escrivia amb diversos pseudònims. El que li va quedar com a més conegut va ser el de Serafí Pitarra.
    A Barcelona, a la part de baix de la Rambla, l'any 1906 es va fer un monument en honor seu. És situat a la plaça del Teatre, que abans es deia pla de les Comèdies. La construcció destaca per la mida força gran, amb una sòlida base i l'estàtua de Pitarra encimbellada a dalt de tot, assegut amb una cama damunt de l'altra, com si fos en un tron.
    I bé que se'l mereixia, aquest tron, perquè va ser un dramaturg i poeta de molta fama, director artístic i empresari teatral. Els títols i també fragments de les seves obres s'havien escampat com taca d'oli:
    “Esmola que esmola, fes dagues, daguer, fes dagues que passin les malles d'acer” O també “Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor”.
    Però va destacar sobretot per les paròdies, també conegudes per “gatades”. Va parodiar el drama romàntic La campana de l'Almudaina i la va convertir en L'esquella de la torratxa, gatada en dos actes, en vers i “en català del qu'ara's parla”. Una altra obra, El trovador, va passar a ser El cantador. La vaquera de la Finojosa, es va convertir en La vaquera de la piga rossa. I no es va estar gens ni mica d'atribuir als seus personatges un llenguatge corrent, vulgar i fins i tot molt groller.
    Amb els anys, però, l'actitud sarcàstica i barroera es va anar modificant i al final va entrar a formar part dels autors de llenguatge culte i refinat, la burgesia dels Jocs Florals, a qui tantes burles havia dedicat.
    Frederic Soler va morir a Barcelona l'any 1895, als 56 anys. Poc abans de la seva mort, va voler reconciliar-se amb Àngel Guimerà, amb qui havia estat molt enfrontat. Diuen que van tenir una entrevista plàcida i amistosa, que potser venia a ser com si li passés el relleu per continuar treballant pel teatre català, que tant s'estimaven tots dos autors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada