dilluns, 25 de febrer de 2019

El riu no té espera, sempre corre (Antònia García)


El riu és fill de les pluges que filtren l'aigua per entre les roques i la sorra, i és fill també de les geleres, de les congestes i de la neu de les serres.
    De vegades el riu neix en forma de font humil, entre molses i falgueres. Després es torna rierol. Amb les aportacions d'altres rierols i, en temps de pluges, amb la incorporació de barrancs, es torna riera. Després, riu. Si el terreny per on passa és planer, el riu llisca amb suavitat.
    Altres vegades neix d'una manera espectacular, entre les penyes, amb forma de cascades escumejants, amb gran fragor. Si el terreny fa pendent, el riu es torna un ràpid, s'emporta la terra i arrossega còdols.
    Tant si és d'una manera com d'una altra, el riu no té espera, no s'atura, corre pel fons de la vall, erosionant la terra, en direcció a un altre corrent d'aigua més important o bé en direcció al mar, que és on es barregen les aigües dolces amb les salades, i allà fineix. En aquesta última etapa el riu es calma, s'eixampla, es torna mirall.
    El riu es pot comparar amb la vida dels éssers, els humans i els altres. La naixença, el creixement,  la plenitud, la decadència i la mort.
    També es fa servir com a metàfora: la nostra vida, el riu. El riu que no té espera, sempre corre. Duu un bon bagatge. El curs fluvial arrossega substàncies minerals i vegetals o orgàniques, bons aliments per a la gran quantitat de criatures a qui dóna vida.
    El riu no té espera, sap que el seu destí és lliscar i lliscar, empenyent barques, empenyent troncs d'arbres, inundant ribes per a fer-les fèrtils. Només recula si en un aiguabarreig l'altre riu té més força que ell o si la mar, irada pel vent o les tempestes, fa anar el riu enrere.
    El riu, la nostra vida, pot lliscar per prats plàcids, transcorrent amb harmonia, regant horts, alimentant i fent créixer altres éssers, fent el seu curs amb serenor. Però també pot ser que el camí de les aigües, la nostra vida, sigui esvalotat, saltant pels desnivells rocosos, engorjant-se, feréstec, o potser, filtrant-se per la llera fins a desaparèixer de la vista i tornant a sorgir més enllà.
    En qualsevol cas, el riu nostre, la vida nostra, que no té espera, es deleix per assaborir tot el que es va trobant a les ribes, sota la mirada blava del cel, fins a arribar a les aigües salades, sempre inquietes, on podrà reposar, desfet de tot, lliure, acomplert el temps i finalitzat el camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada