La paret (Antònia García)

Des del meu lloc veig una paret. Sé que m'amaga un paisatge. Voldria enderrocar-la, sortir a l'altre costat, mirar al meu voltant i omplir-me les ninetes d'aquesta terra plana, tacada només per algun arbre no gaire alt. Taca verda sobre el color del rostoll. Ombra que s'allarga a mesura que el sol baixa.

    Voldria aterrar aquesta paret que em separa del vent, dels insectes brunzidors, dels ocells... Paret de pedra seca, feta de silencis no volguts, que fan encaixar les pedres per tal que ni una escletxa trenqui el meu isolament, tomba sense mort, alè suspès, temps implacable.

    La paret que em cenyeix és un nus que lliga els camps, les cases, les persones. Com a garbes, els sentiments atapeïts s'aguanten els uns amb els altres, esperant que algú els vingui a recollir i se'ls emporti lluny, ben lluny.

    No em puc acostar a la paret. Entre ella i jo hi ha un espai de temps mort, que no s'aprofita. El temps sec, erm, de color de pols, sense pols als canells ni als polsos. Paret que es fa interminable als meus ulls perquè no sé on és la fi.

    I desitjo, (oh, no saps com ho desitjo...!), desitjo unes lleis físiques, un joc de miralls que em facin arribar les imatges de l'altra banda. I que m'hi transportin. Paisatge irreal, dies repetits, horitzons grisos. Paret dura, cantelluda, inhumana. Paret que em tanca un paisatge. Que m'exclou d'un paisatge. Que em fa viure, malviure, dins del pou on tota realitat, tota vivència, només és reflectida.

Una paret tapa el paisatge (Núria Roca)

No pensis tant. Els pensaments són sans si no t'hi encalles. Han de fluir com el descens d'un riu.

    No controlis en excés, deixa que passin les coses no rellevants, i podràs gaudir més.

    No pateixis tant pels altres, potser ells no en sofreixen. L'empoderament és lícit però té uns límits.

    Treu-te la bena dels ulls.

    Mira endavant, busca serenitat i relativitza les teves angoixes, a vegades inútils.

    Ara tens una paret al davant que et tapa la vista i et fa ser infeliç. Salta-la i veuràs el paisatge que se't presenta. Observa el teu entorn, que t'ajudarà a comprendre moltes coses. Les persones importants per a tu. Aprofita'n la companyia, el seu amor, i les estones, per petites que siguin, seran inoblidables.

    Al voltant teu, la natura viva. Mira el cel, blau, clar o amb els núvols que dibuixen diferents formes, com masses de cotó fluix motllejades. I que al capvespre pot agafar molts colors, taronja, vermell, o també negre si hi ha tempesta.

    Les muntanyes de totes formes i alçades, formen fronteres, encerclen camps o dibuixen valls. Els pobles es desdibuixen en les seves vessants o planures.

    Els rierols que baixen tímids lliscant per les valls es transformen en esplèndids rius cabalosos que obren camins fins al mar. Aquests rius poden prendre formes sinuoses o més agressives en salts d'aigua o en torrentades. Alguns acaben en llacs. Gràcies a ells podem saciar-nos la set. També el nostre cos agraeix la seva aigua quan fa calor.

    El sol, el nostre amic antic, deixa caure els seus raigs i expandeix la seva escalfor per sobre el nostre planeta. Hem d'aprofitar al màxim la seva energia. També pot arribar a embadalir la seva sortida o la seva posta davant els nostres ulls i ens pot fer somniar en contes de fades.

    La lluna, que de petits ja ens enamora, a la nit inspira poemes, versos i relats als poetes, escriptors, i desperta inspiració a tothom que la mira.

    Les estrelles com diamants en el cel d'una nit clara, fan somniar al més insensible.

    El vol lliure dels ocells, tan grans com petits, en grup en el cel o saltant d'arbre en arbre, la seva piuladissa et fa sentir viu.

    La pluja que cau en silenci, fa perceptible, en tocar a terra, diferents ritmes i melodies, depenent de amb qui es troba en contacte. Si és una gran tempesta, per si sola ja té la seva pròpia personalitat, i si està acompanyada de llum amb els llampecs i de so amb els trons, fa estremir el més valent. Les olors que expandeix són tantes i tan diferents que són a vegades indesxifrables.

    A la primavera, els camps verds, vestits ara de roselles, ara de flors que ens fan obrir els ulls. La flaire en l'ambient d'herbes aromàtiques ens neteja per dins. El groc de la ginesta perfuma i decora la vora dels camins i carreteres i fa més agradable el camí.

    A la tardor, el colorit que agafa el paisatge amb tots els matisos de verds, marrons, taronges, vermells, grocs, dignes de plasmar en un quadre o una fotografia, ens captiva. Els arbres que canvien el vestit, les seves fulles fan dansa en l'aire i entapissen el terra de catifes toves i fressoses. El vent que a vegades xiuxiueja, sents la remor en l'aire que et desperta sensacions poètiques. També pot ser fort i agressiu, aleshores els arbres i les seves branques belluguen en danses macabres sacsejant tot ésser vivent, l'ambient de moviments conjunts, que amb el seu frenesí dóna un espectre tenebrós.

    L'hivern fa recloure i fa buscar l'escalfor. Els animals, molts hivernen o busquen aixopluc. Les persones també abaixen el ritme, cercant calidesa. Però el canvi de visió a les altes muntanyes i a vegades també als pobles circumdants, que fa que el verd canviï pel blanc de la neu, dóna als teus ulls la impressió d'immensitat i els poblets semblen de postal.

    L'estiu, que com diu la dita “a l'estiu tota cuca viu”, revifa infants, joves i grans, si la calor no és asfixiant. Temps de vacances, de viatges, de platja o muntanya, tot és agradable si et serveix de relax per agafar forces i vitamines per quan torni a venir el temps de la feina, l'escola o altres obligacions. 

    Viu amb intensitat totes aquestes emocions que t'ofereix la vida, la natura, l'amor, l'amistat. Aquest petit relat et servirà potser per reflexionar sobre l'entorn més immediat. Salta la paret que et tapa el paisatge. Som-hi.

Forma de govern: república (Antònia García)

En aquella reunió d'amics va sortir el tema de la política. Com que no hi entenc gaire, de ciències polítiques, per no dir gens, vaig parar atenció a la conversa sense badar boca. Una de les amigues va parlar de la monarquia. Un altre va dir que hi havia diferents formes de govern. La monarquia n'era una, però també hi havia la democràcia, la república... I un tercer se'm va dirigir directament i em va preguntar què em semblava la república com a forma de governar un país. Vaig protestar. Què els podia dir? Ells en  sabien més que jo, d'aquest tema. Però no em van voler acceptar les protestes i em van forçar a respondre la pregunta.

    Amb una certa por de fer el ridícul per la meva ignorància, vaig començar dient que jo relacionava aquesta forma de govern amb el lema prou conegut de la República francesa, “llibertat, igualtat, fraternitat”. Però que, per arribar-hi, va morir molta gent a la guillotina. O sigui que la fraternitat... Sabia, això sí, que en una república la sobirania correspon al poble, i en molts casos el poble tria una assemblea de delegats perquè el representi, és a dir, un parlament. I que també hi ha el cap d'estat, elegit per tot el poble, que és el president o presidenta.

    Els amics em van animar: “Vinga, continua, que vas bé...!” O sigui que, una mica més tranquil·la, vaig dir que una cosa que m'agradava d'una república era que el càrrec de cap d'estat no fos vitalici ni hereditari, com amb la monarquia, sinó que en acabat el temps, quatre, cinc anys o els que fossin, s'havia de triar una altra persona. I que per altres càrrecs importants també era així. I que això estalviava abusos i corrupteles que els càrrecs de llarga durada tenien més possibilitats de cometre.

    Vaig comentar que tot i que m'agradava més que cadascú fes el que cregués més oportú, com diuen els anarquistes, comprenia que era millor que un poble s'organitzés de la manera més justa possible. Ja se sap que la llibertat d'un comença on s'acaba la llibertat de l'altre.

    Aquí vaig tenir unes interrupcions i van començar a parlar tots alhora. Davant del guirigall, una de les amigues es va posar dreta i va reclamar silenci. Quan vaig poder continuar, vaig dir que pensava que un estat s'havia d'organitzar bé per respectar tots els parers, que per poder-se governar amb justícia calia que hi hagués unes normes, unes lleis acceptades per tothom. Vaig explicar que, feia temps, a València, vaig assistir a una sessió del Tribunal de les Aigües, a la porta dels Apòstols de la catedral. Aquella sessió  em va deixar tota admirada. I que pensava que se'n podria treure exemple, adequant-ho a les circumstàncies.

    Noves interrupcions. Algú va dir la paraula “constitució”. Vaig preferir callar una estona i escoltar el que deien els altres. Van dir que, és clar, hi ha d'haver lleis. Es va sentir la frase “feta la llei, feta la trampa”. També van dir: “Qui les dicta, les lleis? D'on treuen els poders per dictar-les?” Al cap d'una mica, vaig tornar a ficar-hi cullerada: vaig dir que veia clar que hi havia d'haver algú que redactés aquestes lleis, uns legisladors. Que hi havia d'haver qui les fes efectives, que les executés. Que hi havia d'haver uns magistrats per fer els judicis i que s'havien d'acceptar les seves decisions, sempre que fossin justes.

    Una altra vegada es va animar la discussió. I vam tornar a donar voltes sobre si una llei és justa o no, sobre si l'havíem d'acatar, etc. I quan l'intercanvi d'opinions anava de baixa, el qui m'havia preguntat al principi em va tornar a dir: “Així, doncs, què més en penses, del sistema de govern en forma de república?” Vaig dir que em semblava el més adequat, sí. Més que no pas una monarquia o una democràcia. Vist com funcionaven els sistemes que fan servir aquest últim qualificatiu, pensava que el nom no fa la cosa, o sigui que no ens podríem refiar de la seva bondat. Així mateix, si hi ha una monarquia en què el rei o reina és sobirà però actua amb justícia i a favor del poble, també estaria bé. Però, vaja, el que trobaria millor és una república com ara el sistema que tenen als Estats Units, que és una federació de repúbliques i que sembla que es respecten les diferències entre elles. I ja que és impossible que tothom estigui d'acord, pensava que un govern en forma de república, que respectés els drets de la gent, la seva llibertat, tant com fos possible, seria la millor forma de conviure tots plegats. I que perquè les coses funcionin, hi ha d'haver algú que dirigeixi i algú que empenyi el carro. I vaig acabar amb una cita de Manuel de Pedrolo que havia llegit feia temps i que  m'havia agradat. Era aquesta: “La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres”.

    Aleshores la conversa va fer un tomb i ens vam posar a parlar d'un altre tema.

República (Montserrat Fortuny)

Fa unes poques setmanes que, per deures, ens van posar escriure sobre la REPÚBLICA.

    Jo no els vaig fer, els deures, no sabia com començar-los. Després d’haver sentit els que van fer els meus companys, ara goso.

    Jo vaig néixer durant la República catalana. Sí, l’any 1932, que només feia un any que la teníem. I ben poc que ens va durar. El 1936, com sap tothom, va començar la Guerra Civil i la vàrem perdre, (la guerra i la República), el 1939.

    De l’últim any, als meus 6 anyets, és de quan més la recordo, perquè de més petita poca cosa m’ha quedat a la meva memòria infantil. Bombardejos: veig el cel vermell, sento detonacions, veig plorar la mare... El pare encara feia bromes perquè jo no tingués por... Que n’era, de valent...!

    En fi, tothom ho sap perquè n’he parlat tantes vegades, és una cosa que no es perd mai de la memòria. El 1938, al maig, jo tenia el tifus, que me’l va encomanar la germana gran de la mare, la tieta Margarita, que anava a ajudar gent de les barraques.

    Mentrestant, al pare el van cridar, als seus 32 anys, a la quinta “dels vells”, en deien, al front de Lleida. Només s’hi va estar quinze dies perquè el van ferir i va estar-se, des del mes de maig, d’hospital en hospital.

    Quan era al de Caldes de Malavella, la mare i jo, convalescent del tifus, amb el cap pelat, vàrem anar a la casa pairal de l’oncle Fortunat, a Vidreres, per poder anar a veure el pare cada dia, caminant tres quilòmetres d’anar i tres de tornar. (Així se’m van fer fortes les cames!)​

    Al final, quan ell era a casa, amb nosaltres, a Vidreres, perquè li havien donat un permís, amb la cama enguixada, van entrar els “nacionals”, la majoria italians, dalt de les seves “tanquetes” i amb les metralladores a les mans. I adeu República i adeu Llibertat i adeu Catalunya...!

    Bé, tot això és el que puc explicar. El que passa ara, tots ho sabem: els presos polítics a la presó. Per 25 anys, 17 anys, 11 anys! I diuen que hi ha democràcia...! Manifestacions, cassolades...? Què hi puc fer, jo...? Si vaig a les manifestacions, al cap de mitja hora se’m doblegaran les cames i encara donaré feina..., perquè ja sóc gran...!

    Quan hi penso només SENTO SOLITUD...!

La guardiana de les olors (Antònia García)

Sóc la guardiana de les olors. Les tinc aquí classificades, etiquetades, programades perquè actuïn en el moment oportú i al lloc més indicat. Tinc una gran responsabilitat, no em puc equivocar. En aquest tauler de control s'indiquen les olors que entren i les que surten, les efímeres i les que perduren, les que agraden i les que no agraden... Les que agraden tenen l'etiqueta que diu “aroma” i les que no agraden tenen l'etiqueta que diu “pudor”.

    La meva feina és d'horari continu i no dormo mai. Al matí vigilo que surtin i s'escampin olors com la de la terra mullada per la pluja nocturna o la rosada; les olors de l'herba acabada de dallar, les del rostoll,  de la molsa de la font, de la fullaraca del sotabosc, del farigolar, de les ginesteres, del mar. La poc agradable olor de la ruda, la pudor dels excrements dels animals, la fetor de la carn corrompuda, la fortor de les clavegueres... Aquell tuf, aquella ferum que no se'n va ni amb fum de sabatots, ni amb el sàndal, ni amb l'encens, ni amb el “botafumeiro” que branda per la nau de l'església.

    I qui té més bon olfacte? Animals com els gossos, que tot ho ensumen, per exemple. Quan escampo l'olor que fa la guilla, o el conill, o la perdiu, els gossos la detecten de seguida. Com detecten l’olor corporal dels seus amos.

    Els humans volen fer, com a mínim, olor de net, olor de sabó i de colònia. Deixo anar un munt de fragàncies per a ús exclusiu dels homes. Fragància de romaní, de roses, d'espígol... Ells les barregen i n'obtenen perfums. Els anomenen amb noms molt especials: Maderas de Oriente, Chanel 5, Vetiver, Brummel, l'Air du temps, DeciDelà... Són productes sofisticats i cars, però la base són les olors naturals, barrejades amb petites quantitats de mesc o de greix de balena. El resultat de la barreja és molt apreciat i es considera que fa una flaire d'allò més agradable.

    Tinc classificades moltes olors senzilles, l'olor de nadó, de la roba que s'ha eixugat al sol, de pa acabat de sortir del forn, del foc de llenya o de carbó, l'olor de fum, de socarrim, de resclosit, la pudor de peus, la de suor, l'olor de multitud...

    Ui! Distreta amb totes aquestes explicacions, no m'adonava que s'ha encès l'alarma al tauler de control. S'han esborrat algunes etiquetes... Ui, ui... Ho he d'arreglar de seguida. L'olor de lleixiu, tenia l'etiqueta d'agradar o de no agradar? Veig a la pantalla que per  unes persones és una olor bona, de net, i per a unes altres és ofensiva. I veig que amb l'olor del formatge passa el mateix. El rocafort i el cabrales, com els classifico? I el garum? Aquella salsa feta amb vísceres de peix fermentades, que tant agradava als antics romans i que ara, si l'ensumes, fa un tuf que tomba...

    Classificaré i etiquetaré aquestes olors ambigües o polivalents amb una marca especial, perquè cadascú sàpiga com les ha de considerar. Au, ja està solucionat. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa. Com a guardiana de les olors, he de tenir-ho tot molt ben controlat.

    I perquè us quedi una impressió agradable, us ruixaré a tots amb l'aigua d'olor que es posa a les almorratxes, guarnides amb alfàbrega i cintes de colors. Mmmm...! Quina olor més bona!

Olors, perfums, aromes, flaires..., pudors... (Montserrat Fortuny)

Mirant el mar blau em ve al nas

l’olor de les plantes marines,​

l’aroma de les algues i dels éssers vius,

flaire de sirenes, d’esponges, sardines,

d’amargor de la sal

que es clava al paladar com espines.

Olor salada a l’estiu,

mirant el mar verd i blau

a la platja del meu Sant Feliu!

La platja de Sant Feliu de Guíxols és rodona, com tota bona badia; té muntanyes a l’est i a l’oest, la de llevant i la de ponent. De cara al mar, mirant a la dreta, hi ha Tossa de Mar, amb les muralles i torres, tan bonica, tan Costa Brava, la que, antigament, els veïns en deien “el cul del món”, amb menyspreu...

    A la nostra esquerra es veu, darrere la muntanyeta del Salvament, tota la platja de Sant Pol, amb el final mostrant s’Agaró, amb tota la seva riquesa. I més amunt, Palamós. I, al darrere, el passeig del mar, la rambla, tota la ciutat, que s’enfila fins a dalt de tot de la muntanya. D’aquest espai ja en diuen el Poble Nou, amb els hotels, els restaurants, amb l'olor d'arròs, de paella, de sofregits...

    I de boscos... Per anar a l’ermita de Sant Elm, bosc amunt... Per anar al Camí de Ronda, bosc avall...

Mirant el bosc a l’estiu,

la verdor de les fulles esclata,

els arbres diuen: “Senyor,

ací ens teniu per a fer ombra a les flors,

a la molsa i a totes les plantes.”

I la verdor de la molsa del bosc

omple els narius, expectants.

Olor de farigola i romaní

i de violetes boscanes...

Quina olor més bona fa el bosc

quan branden a l’aire les branques!

    Sí, abans, per anar a Sant Elm, es passava per un caminoi estret, amb plantes i flors a cada banda i els grandiosos pins, amb les pinyes madures a punt de caure i, un cop a terra, tot el bosc feia olor de pinyons. I al moviment lleuger del vent, totes les flors boscanes deixaven sentir les seves aromes.

    Últimament, aquest camí ja era més ample, ja hi pujaven i baixaven motos i més motos, amb unes olors que ja no eren les naturals del bosc. Però l’any passat encara va ser pitjor. En arribar ja a prop de l’ermita, el camí estava barrat amb una paret d'espines metàl·liques... Ja em veia altra vegada tornant bosc avall, fins que vaig veure que, per un cantó, s’havien desenganxat les punxes i vaig poder passar-hi, amb prou feines.

    Un cop dalt de tot del camí, hi ha moltes escales que pugen a l’ermita i hi ha un recinte molt bonic, amb arbres que fan molta ombra i plantes i flors. I, el millor de tot, la vista del mar. És ací que es veu ben bé que la terra és rodona: l’horitzó no es veu recte, sinó que va corbat, es veu ben bé la rodonesa de la Terra, el nostre planeta.

    Fins allà arriba l’olor salada del mar, encara que estem tan amunt, barrejada amb l’aroma fluixeta de les alzines, dels pins altíssims i d’oms, de roures... perquè hi ha un bosc a tocar de l’ermita, amb majestuosos arbres de diferents menes. Si hi fas una foto, destaca un verd clar al costat d’un de fosc, d’un grogós... Llàstima que a les fotos no hi surtin els perfums... Això encara no s’ha inventat.

    De baixada, sempre ho faig per la carretera, que encara que et demana més temps de caminar, és més segura que el bosc, que és relliscós. Arribes en un carrer que tot són escales i fa de bon baixar, també és una bona drecera. A més, vas baixant entremig de les cases i a tots els balcons hi ha geranis de tots colors, amb preferència de vermells, roses i liles, amb el seu perfum suau. De tant en tant, també hi veus algunes plantes diferents, alguns rosers de color de rosa i alguns lliris blancs, que fan una olor més forta.

    Bé, tot això són bones olors, naturals i més suaus que les olors de les aigües de colònia i d'una gran varietat de perfums que es venen en boniques ampolletes, molt artístiques i variades. A mi, personalment, m’agrada el perfum de Joia, de Mirúrgia...

    També hi ha l’olor del menjar. Una olor tan bona que et desperta la gana... Flaire d’un bon sofregit, d’una paella, d’un rostit... De verdures, d’amanides, d’herbes oloroses. Però, a qui no li molesta l’olor de ceba, d’all, crus...? D’això ja no se’n pot dir olor, ja és pudor.

    I passant a les pudors... Fetor de femta, d’orins, de vòmits, de podrit, de descomposició, d’agre, d’amarg, d’àcid... Val més no parlar-ne... No crec que hi hagi cap relat de pudors que pugui ser poètic...