Personatges autònoms (Antònia García)

En algun lloc havia llegit que quan un escriptor fa una novel·la, de vegades, a mesura que avança el relat, els personatges que ha creat amb la seva imaginació actuen de tal manera que sembla que han adquirit vida pròpia. Aleshores, l'escriptor no domina del tot les coses que passen a la seva novel·la sinó que s'emmotlla a la voluntat d'aquells personatges i ha de seguir el fil que ells li dicten.

   Sembla que això no pugui ser, oi? Sembla que, en tot cas, és una fantasia de l'autor, que s'arriba a creure que els seus personatges actuen al marge d'ell. No sé si us heu trobat en una situació d'aquesta mena. Jo sí. I resulta inquietant.

   Estava escrivint una novel·la d'aquestes que abans en deien de lladres i serenos i que ara en diuen novel·la negra. Els personatges eren uns dolents i uns no tan dolents però déu n'hi do, uns criminals assassins i les seves víctimes i uns quants policies i detectius. Estava ambientada en un barri marginal d'una gran ciutat. I jo tenia previst que un dels personatges no tan dolents però déu n'hi do, la Sílvia, s'enamoraria d'un dels assassins. I que la novel·la acabaria malament.

   Els primers capítols ja estaven escrits i el clima anava pujant de to. Cada vespre, després de sopar, em posava a l'ordinador i anava teclejant i teclejant, fent avançar l'acció cap a un nus frenètic.

  Un dia, en seure davant del teclat i després d'obrir la pantalla, em vaig adonar que allò que estava escrit no era el que jo havia teclejat el vespre anterior. No, ni de bon tros. Vaig preguntar als de casa si, per casualitat, m'havien tocat res del meu ordinador. I ara!, van dir. Déu nos en guard de tocar res de la teva taula! Així que vaig fer retrocedir el que tenia escrit, i vaig buscar a l'escriptori, i a últims documents, i al cercador, etc., i res. No vaig trobar cap més solució que rectificar aquell inexplicable error amb l'ajuda d'un esborrany que sempre guardo per si de cas, i vaig adreçar la situació.

   Però, l'endemà, tornava a haver-hi canvis a la pantalla: la Sílvia no feia cap coneixença amb en Francesc, l'assassí, sinó que es fixava en en Joan, el detectiu contractat pels amos del bar on es reunia la xusma del barri. I això era un gir important, a la novel·la, perquè si en Francesc no es posava d'acord amb la Sílvia, no hi hauria manera de fer que la Jovita disparés un tret mortal a boca de canó al Xavi, i...

   El dia següent em va passar el mateix. La meva novel·la prenia un caire diferent de com jo l'havia imaginada.

   Vaig arribar a pensar si jo era somnàmbula i escrivia de nit, tergiversant el que havia escrit al vespre. El meu home em va assegurar que no. Ell té el son molt lleuger i se n'hauria adonat. Fins i tot vaig pecar mal de la meva família. Vaig pensar que algú de casa em boicotejava la meva activitat d'escriptora. Però. Qui? L'Ernest? La Sara? En Manel? Podia ser que un dels meus fills o el meu home em volguessin fer deixar d'escriure? Per què?

   Com que no en treia l'entrellat, m'ho vaig prendre com un repte entre els meus personatges i jo i vaig continuar la novel·la amb tots els canvis que anava trobant. Quan vaig acabar l'últim capítol i vaig llegir tot el text de raig, vaig trobar que no resultava pas malament, la meva novel·la. Però, podia dir que era meva?

   No em vaig atrevir a presentar-la a un concurs de novel·la negra, com era la meva primera intenció. Però sí que la vaig portar a un editor conegut meu i me la va publicar. A l'endreça vaig posar: “A la Sílvia, al Francesc, al Joan i a tots els que heu estat l'ànima d'aquesta novel·la”.

   El dia de la presentació del llibre, al centre cívic de prop de casa, hi havia més persones de les que m'esperava. Les de les dues primeres files, no les coneixia, ni tan sols de vista. Quan va acabar la presentació i tothom es va aixecar per parlar els uns amb els altres, i per fullejar els exemplars que teníem a sobre de la taula, el grup de les dues primeres files se'm va acostar i cada un d'ells em va saludar efusivament. Una de les dones em va dir, a cau d'orella: “Soc la Sílvia, la teva protagonista principal. I aquests que m'acompanyen, son els altres protagonistes. Té, aquest exemplar és per a tu”. I em va posar el llibre a les mans.

   Vaig mirar la pàgina en blanc on s'acostumen a posar les dedicatòries i vaig llegir això:

   “Gràcies per haver-nos deixat donar vida i veu pròpies a la teva novel·la. Els teus personatges...”  I a sota, les firmes i les rúbriques de tots ells.