L’Atlàntida (Montserrat Fortuny)

“Vora la mar de Lusitània un dia...”

    Aquests versos tenen música, oi? Són els primers d’aquesta obra magistral del millor poeta que hi ha hagut mai en llengua catalana, Jacint Verdaguer. Sí, el millor! Pot no agradar a algú perquè era sacerdot, perquè la majoria dels seus poemes són religiosos, però, t’ho miris com t'ho miris, és el millor. És un poeta de “raig”. Els altres, per bons que siguin, al seu costat són de”rajolí”. També són seus Canigó, Pàtria, el Virolai, magnífics.

    En aquesta obra, L’Atlàntida, hi apareixen, barrejats, personatges i fets homèrics, com ara Hèrcules, Hèsperis i el cataclisme de l’Atlàntida, juntament amb la figura d’un jove Colom.

    L’Atlàntida era una illa més gran que tota l'Àsia. Escarpada, formada per tot de muntanyes, tret d’una gran plana al mig, de més de tres mil estadis i amb un altiplà al centre, molt gran.

    Posidó, el déu del mar, es va enamorar de la princesa Clímene, filla del rei, i van tenir deu fills; el més gran es deia Atles, que va ser el que va donar nom al país.

    La justícia i la virtut eren propis del govern, però quan la natura divina de Posidó disminuí, la supèrbia i les ànsies de dominació van ser les característiques pròpies dels atlants i van voler conquerir les nacions dels seus voltants, sobretot Grècia, i els déus els van castigar enviant-los un gran terratrèmol, que va causar la inundació de tota l'enorme illa, que es va veure capbussada al fons del mar..., del mar Atlàntic, que per això porta aquest nom. Els cimals de les seves muntanyes són les illes de Madeira, Açores, Canàries, les de Cap Verd, etc., fins arribar a Amèrica.

    D'això en parla molt, també, Jules Verne, en la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí. El capità Nemo guia el protagonista, narrador, un cop han sortit del Nautilus, i el porta caminant pel fons del mar fins a la gran illa i, en arribar al seu bell mig, després de travessar boscos i selves i muntanyes, es troben on hi havia la gran ciutat, amb els temples, les places, els carrers i passejos.

    Una meravella, també, els escrits de Jules Verne...! Que abans semblaven fantasies i moltes d’elles s’han fet realitat.

    L’Atlàntida sembla que és una invenció dels antics, però, i si fos veritat...? No ho trobo pas tan impossible... A part dels déus, és clar. Podria haver existit un altre continent, entre Europa i Amèrica, que s’hagués enfonsat per algun cataclisme natural. No és pas tan desbaratat.

    Actualment, amb tots els mitjans moderns, es podria fer una bona recerca al fons del mar, en aquell indret, em sembla a mi... Algun fòssil o alguna altra cosa prehistòrica podria aparèixer, no us ho podeu pensar...? O és que sóc massa fantasiosa, jo...?