dilluns, 9 d’abril de 2018

Entremaliadures (Montserrat Fortuny)


No ho era jo, de petita, d’entremaliada, i de gran, encara menys, no cal dir-ho. Però... La mare m’explicava que, quan encara vivíem al número 40 del carrer Torrent de les Flors, teníem un pati molt gran, tot enrajolat de maons vermellosos i que jo, als meus quatre anys, un dia, amb guix blanc, les vaig dibuixar totes, les rajoles, amb les imatges de “Els tres cerditos y el lobo feroz” i la feina va ser d’ella, a netejar-les, abans no vinguessin i s’enfadessin les tietes, les seves germanes, que llavors vivien amb nosaltres tres i l’àvia.
    Però no ho vaig fer per molestar ningú, ni per fer broma, ho vaig fer perquè m’agradava dibuixar i vaig trobar un bon espai per a fer-ho.
    I, de gran, sí que en recordo una de bona. Treballava a l’oficina d’una mutualitat, que fèiem l’horari de les vuit del matí a les tres de la tarda, però, de tant en tant, les noies havíem d’anar-hi a les tardes, de quatre a vuit, que era l’horari dels homes.
    I ens ho repartíem: Aquesta setmana l’una, l’Emília, l’altra setmana l’altra, la Montse, etc., etc.
Quan marxàvem a les tres les que fèiem l’horari del matí, deixàvem un escrit a la que hi anava a la tarda, o un dibuix o un ninot, per a fer una mica de broma i, un dia, la idea va ser meva, vàrem deixar les bates blanques que portàvem, estirades a terra, des de l’entrada del pis fins a l’entrada del despatx, amb una nota que deia: “Murieron con las batas puestas”.
    La pobra que va arribar a la tarda, que era la Montserrat Safont, va haver de córrer a recollir les bates, abans no vinguessin els homes, perquè haurien dit que perdíem el temps fent animalades, en lloc de treballar.
    També recordo que una vegada, al despatx, ens varen explicar un “chiste”, com dèiem abans, que feia molta gràcia; que, al Paradís Terrenal, Adam li va demanar a Déu que volia una dona i Ell li va clavar el dit índex a la panxa, mentre li deia: “Ai, pillo...!” I per això tenim el melic, perquè el dit de Déu li va fer el foradet a la panxa. Doncs, aquell vespre vam anar totes a sentir unes conferències quaresmals i el capellà va parlar-nos d’Adam i Eva i jo vaig dir, baixet, però que ho sentissin totes: “Ai, pillo...!” i els va agafar un atac de riure, tal, que una, l’Emília Tost, va caure a terra i tot i se li va escapar el pipí.
    I un dia baixàvem les escales rient i vàrem caure totes, unes damunt de les altres i ningú no es va fer mal, per sort.
    Ai, Senyor, quins records! Encara em fan riure només de pensar-hi...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada