La llegenda de Thaladala (Antònia García)

Un vell mariner que havia navegat per tots els mars em va explicar que allí, al mig de l'oceà, hi havia hagut un gran territori. Aquelles terres tenien altes serralades i extenses planes regades per rius cabalosos. En deien la terra de Thaladala. Un príncep governava els habitants, escampats per tot el territori en grans ciutats i pobles menuts. Però un cataclisme havia enfonsat aquella terra i gairebé se n'havia esborrat el record.

   En èpoques força actuals, l'afany per esbrinar què hi havia de cert en aquella llegenda va dur els arqueòlegs i els submarinistes a fer campanyes d'estudis i d'investigació, sense cap resultat.

   Jo em vaig fiar del vell mariner.

   Allà on havia assenyalat amb el dit, al mig de l'oceà, sota les aigües, allà hi havia aquella terra.

  En certs moments de l'any, quan la influència de la lluna sobre la terra i el mar era més forta, la mítica Thaladala emergia dels abismes marins i els cims de les muntanyes foradaven l'aire. Mentre l'aigua salada regalava pels vessants de les muntanyes, anaven apareixent les parts més altes de les construccions humanes, les torres, els campanars... Les pedres cobertes d'algues, de corals i d'estrelles de mar alliberaven les veus dels habitants negats, dels homes, dones i criatures difunts, que ressonaven tot buscant els seus esperits. Només les veus que els trobaven podien fer tornar a la vida aquelles persones per un temps molt curt, el temps que la força d'atracció de la lluna es mantenia.

   Fos llegenda o fos veritat, el relat del mariner em tenia tan obsessionada que vaig decidir esperar aquell temps en què la lluna feia alçar terres i aigües, vaig aparellar una embarcació amb tot el que calia per força dies i em vaig llançar a l'aventura de trobar la quasi oblidada Thaladala.

   Vaig navegar durant uns quants dies, com m'havia recomanat el mariner, fins que, segons les coordenades que tenia assenyalades, havia d'estar a les envistes de la costa ara submergida. Tenia tot el material i l'equip de submarinista a punt per fer una immersió. Van ser tres dies d'espera pacient. A l'alba del quart dia, quan la lluna ja havia fet el ple, una remor sorda va envair l'espai, les onades escumejants van adquirir un moviment frenètic, com si el mar bullís. Els peixos, embogits, saltaven fora de l'aigua. La meva barca girava en cercle, com si fos presa en un remolí... I la terra va emergir!

   Va emergir davant dels meus ulls astorats! Em vaig afanyar a posar-me el neoprè i a col·locar-me les bombones d'oxigen i em vaig deixar caure d'esquena al mar. Vaig nedar i nedar fins que vaig topar amb uns esculls. Més enllà, un fons de sorra fina, una platja i les parets verdoses de les cases d'una població. Em va semblar sentir crits. Vaig veure unes figures humanes que s'agrupaven i m'hi vaig acostar. Elles no es van adonar de la meva presència. Mentrestant, aquelles persones, el poble i jo mateixa, ens havíem alçat per damunt de l'aigua i podíem veure-ho tot a la llum del dia. L'estrany grup, amb els cossos coberts d'escata i els cabells embullats que els arribaven fins més avall de la cintura, es van posar a caminar entre les cases mig enrunades, d'on entraven i sortien els peixos. Van anar cap amunt, en direcció a una construcció que em va semblar que era un castell. I jo, darrere seu. En arribar a la porta de la muralla, una de les figures es va girar. Movia els ulls en totes direccions. Va alçar una mà estranya, que semblava un sarment, i va obrir la boca. Suposo que va xisclar perquè tot el grup es va ajupir de cop com si es volgués amagar i a continuació, lliscant sense tocar a terra, es va projectar cap a mi. Vaig recular, esfereïda, tan de pressa com vaig poder, i no vaig parar fins que vaig ser a la platja. Em vaig llançar a l'aigua i aleshores em vaig girar: aquells éssers, que semblaven més uns peixos que unes persones, estaven aturats a la platja, immòbils.

   Vaig nedar fins que vaig localitzar la meva embarcació. Un cop a dalt, vaig mirar què havia deixat enrere. Vaig veure el campanar, les cases, els turons del voltant i les siluetes fantasmagòriques de les muntanyes, tot d'un color verdós. Vaig treure'm l'equip d'immersió i vaig engegar el motor. Vaig posar proa cap al sud, en direcció a casa.

   Un cop a terra ferma, al meu poble, i refeta d'aquella trifulga, vaig explicar que havia vist la misteriosa  terra de Thaladala. Ningú no em va creure, tret del vell mariner. Només ell i jo sabem que és veritat.