El cambrer ens posa les
tasses de cafè sobre la taula de marbre, amb les culleretes i un
parell de sobrets de sucre al platet de cada tassa. Després es posa
la safata a sota el braç i se'n va.
Miro el meu
acompanyant amb incredulitat i, al mateix temps, amb respecte i
admiració. Ell sembla que no se n'adona. La barba, atapeïda i
fosca, accentua la pal·lidesa del rostre. Allarga la mà i pren un
sobre de sucre.
–No
és una broma, oi? Sou el poeta? –li pregunto.
–I
és clar, que sí! Per què t'hauria d'enganyar?
–És
que... Vaja, no recordo exactament quan, però tinc entès que vau
morir a principis del segle XX.
–El
desembre del 1911, sí senyor.
–I...
Com pot ser que... En fi, ja m'enteneu...
–Que
el meu cos estigui absent no vol dir que el meu esperit no pugui
ocupar el seu lloc, en alguna situació puntual.
–Ah...!
No m'imaginava que... Us puc fer unes preguntes?
–Com
a amic o conegut, sí. Com a periodista, no, si us plau. No en tinc
ganes.
–No
en sóc pas, de periodista. Només que no sé gaires coses, de vós.
He llegit algunes poesies, això sí, però... Vau començar a
escriure versos, de jove? De petit, potser?
–No,
no! Vaig començar de més gran. Quan vaig acabar els primers estudis
el pare em va fer entrar d'aprenent a l'empresa familiar, que era de
teixits. Aleshores jo tenia quinze anys. I no em va agradar gens,
aquella feina. Passats uns pocs anys, vaig tenir una forta discussió
amb el pare, vaig deixar la feina i vaig ingressar a la facultat de
Dret. Però, per què perdem el temps, aquí, tancats...? Mira quin
cel tan blau, quin solet que fa... Sortim a respirar l'aire net, a
escoltar les orenetes, a veure passar la gent...
–D'acord,
d'acord. Podem parlar mentre caminem. Digueu-me una cosa: amb la
perspectiva que dóna el temps passat, com considereu els fets de la
Setmana Tràgica?
–Ja
hi som, pel tros! Sempre em pregunten per la bomba del Liceu i per la
Setmana Tràgica! Doncs aquella setmana érem a Caldetes, o sigui que
no vam veure els disbarats... Però pocs dies més tard, vaig
escriure uns articles que van tenir molt de ressò. Perquè, a més
de poesies, suposo que ja saps que també escrivia prosa, assaig,
pròlegs... Era periodista del Diari de Barcelona... Traduïa
obres dels romàntics alemanys...
–Sabíeu alemany?
–Home! En vaig aprendre. És millor llegir les obres en la llengua
original. I, a més, si volia traduir-ho, bé n'havia de saber! Però,
ara, parla'm de tu: també et dediques a escriure?
–Oh,
no! Només ho faig per afició.
–Ja
tens en compte que les paraules que fas servir siguin vives? Que
tinguin tota la força dels sentiments? Has de deixar estar la forma.
La paraula ha d'anar més enllà, ha d'arribar al fons de l'ànima,
ha de sotraguejar el cor...
–Ai,
com si fos tan fàcil...! En prosa i en poesia, jo no us arribo ni a
la sola de la sabata, senyor Joan Maragall...! Ni tampoc ho pretenc,
pobre de mi!
–Doncs
estigues atent a la teva veu interior. Omple't de vent, de muntanyes,
de cascades, de mar... I deixa que parlin a través teu! I vigila,
no
perdis mai el teu nord,
no
et deixis dur a la tranquil·la
aigua
mansa de cap port.
La
veu del poeta ressona a dins del meu cervell. Giro el cap per
mirar-lo, però ja no hi és. Només hi ha el vent que mou les
fulles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada