Cap als anys 1955, mal equipats: sabates de passeig, potser les úniques que teníem; això sí, amb mitjons gruixuts; abrics i a sota els jerseis més calents, que acostumaven a ser de llana; samarreta interior també de llana, que recordo que odiava per la picor que em feia a la pell, encara que amb el fred no ho notava; no faltava el gorro passamuntanyes amb el qual només es veien els ulls, i una bufanda ben caragolada al coll.
El meu pare, molt excursionista, portava una motxilla que semblava de soldat per anar a la mili. A dins portava aigua, entrepans i sempre paper de vàter, que llavors era de color marró, de la coneguda marca “El Elefante”, gruixut i excessivament dur per a la seva finalitat.
Tots quatre fent pinya ens dirigíem a veure el Pessebre vivent a la nit. Ells sabien què era, però segur que nosaltres desconeixíem què seria.
Recordo el viatge amb un cotxe vell, “El Balilla”, de color negre, sense calefacció, amb mantes al darrere per si teníem fred. No recordo si em va agradar o no. Però com a mínim ens va sorprendre.
Adolescent crescudeta, 16 anys, sòcia del Centre Excursionista de Catalunya, del que encara en sóc. Vàrem començar a fer sortides, en grup i monitor, primer senzilles i després amb més dificultat. La confiança i els aprenentatges realitzats ens va facilitar construir el nostre propi grup per sortir sols. Ens reuníem els dijous normalment per planificar les sortides. Érem un grup responsable de nois i noies d'edat semblant, que estimàvem la muntanya, ens respectàvem entre nosaltres, i totes les decisions es prenien en assemblea. També protegíem com podíem el medi natural. Mai deixàvem deixalles a la muntanya, les dúiem a la motxilla fins a casa.
Una sortida va ser al Cadí amb neu. Amb botes de muntanya i els primers “Tempestes” que van sortir al mercat, fets de niló plàstic per si plovia poc i que preservaven del vent. Abrigats amb jerseis a sota, però si caminaves molta estona quedaves mullat per dins pel vapor que desprenia el nostre cos. Si plovia fort les capelines de plàstic, àmplies per a dur la motxilla a sota, servien per no mullar-nos.
Ja havia acabat l'hivern, però la neu encara era present a la muntanya. Caminar trepitjant gruix de neu té molta dificultat i cansa el doble.
El paisatge nevat, els cims emblanquinats, el sol reflectint amb raigs i donant colors sobre la neu, era de somni. L'esforç indispensable que havíem de fer, era compensat per les panoràmiques que divisàvem al llarg de l'excursió. Llàstima que les fotos fetes amb càmeres senzilles, amb carrets que regulàvem per fer-los durar més temps, tret que poguéssim comprar-ne sense dificultat. En aquell temps, però, l'economia no era llampant.
Quan ara veig fotos d'aquelles excursions, en blanc i negre, engroguides i amb el paper encartonat, penso quina diferència amb l'actualitat, que pots fer les que vulguis amb el mòbil o la càmera digital i esborrar després les que no vulguis guardar, tu sol a casa.
Més endavant va ser llogar uns esquís, pals i botes, en una casa d'esports, perquè encara no hi havia botigues a les pistes d'esquí als anys 64. Com es pot suposar, els esquís eren molt rudimentaris.
La primera baixada va ser a la Pista Llarga, pista d'esquí de la Molina. Va ser esperpèntica. Amb uns mínims coneixements, però amb valentia, vaig baixar-la directa, sense frenar ni tombar per reduir la velocitat, fins a aturar-me forçosament a les cadires del senzill restaurant. Era temps de primavera i la neu, de tan trepitjada davant del Bar, era aigua enfangada, però gelada. El cul dels pantalons texans que duia van quedar ben xops. Em vaig torçar el turmell. En aixecar-me no podia posar el peu a terra. Em van ajudar. Al cap d'una estona, reposada, em sabia greu pels altres, vaig continuar esquiant amb el cul mullat.
Baixar amb el telecadira, la motxilla, els esquís i els pals, era una mica dificultós, sort dels vigilants que t'esperaven quan havies de baixar del telecadira.
La tornada cap a casa amb el tren bastant ple. Els seients eren de fusta. Si no n'hi havia de lliures, anar asseguts a terra era una opció per descansar.
Vaig treure'm la bota i el peu estava inflat. Tornar-me-la a posar va ser una experiència dolorosa després de les potser quatre hores de tren. El peu va entrar a la força, perquè encara m'esperava el trajecte de metro fins a casa.
Per fi, arribats a la llar on ens esperaven els pares amb angoixa. Dutxa, sopar i dormir. Al dia següent, cap al metge. Diagnòstic: distensió de lligaments. Repòs. La broma va durar quasi un mes. Però no me'n penedeixo d'haver-ho fet. Va ser l'inici del gust per l'esquí.
Més esquí! Vam començar a iniciar-nos amb el meu “novio” anant a esquiar tres o quatre cops l'any, ja que costava els seus diners, viatge i forfets. El menjar, el dúiem a sobre, preparat des de casa amb il·lusió. Llavors ja amb un cotxe de segona mà, un Renault Daufhine, sortíem a les 4 o les 5 del matí, el deixàvem a l'estació i carregats amb tot el material cap amunt fins al telecadira que ens duia a les pistes, havent deixat abans les motxilles amb el menjar al refugi que el CEC tenia a la Molina.
Amb els esquís a coll, pujar al telecadira, ho recordo pesat. Esquiar lliscant pistes avall tenia més emoció.
Un canvi fort va ser amb nens. Però quan alguna cosa t'agrada te les arregles per trobar solució. L'esforç que demana ensenyar una criatura de 4 o 5 anys, primer a posar-se els esquís i després ensenyar-la com frenar i moure's per les pistes, té les seves dificultats i la suor fa acte de presència. Un cop més grans veus el resultat. Són pares i fan el mateix amb els seus fills. Encara hem estat a temps de viure els avenços dels néts a les pistes, encara que sigui per poc temps.
La nevada del 1962 per Nadal és per no oblidar-la. Veure la ciutat de Barcelona embolcada de neu era de pel·lícula. Celebràvem el Nadal i Sant Esteve amb la família del meu pare a casa d'una tieta que tenia el pis molt gran. L'àvia, que era gran, presidia la taula amb tots els fills i filles amb la seves respectives famílies, amb vuit néts i nétes. Sort de les taules llargues juntes que hi cabia tanta gent.
Quan ens vam llevar el dia de Nadal tot era blanc i els carrers tenien un gruix de neu fins a 30 o 40 centímetres i en certs llocs, més. Tot i les dificultats en caminar pel carrer, amb compte de no caure, també havies de vigilar que no et caigués la neu dels arbres o de les cornises de les cases per barret. També podia ser que dels terrats i balcons tiressin la neu per la borda! Segur que quedaves ben emblanquinat.
Van ser unes festes molt especials. Les recordo amb intensitat, cantant nadales al pessebre gran, amb llumetes que sempre feia la meva tieta. També les fotos guardades plasmen la caiguda de la neu, la qual cosa és estranya en aquesta ciutat.
A vegades la neu porta els seus inconvenients, no sempre és per gaudir-ne en hores de festa. Treballant en una escola a Mataró, vam passar angoixa amb les meves companyes. Anàvem, cada dia anar i tornar, amb el cotxe d'una d'elles des de Barcelona. Érem cinc, ben apretadetes darrere amb anoracs, les carteres per a la feina i també la carmanyola del dinar que ens portàvem quasi cada dia. Estant a l'escola, que es trobava en un turó, va començar a nevar molt fort i seguit. Les classes es van parar per mirar per la finestra els flocs enormes que queien. Els nens més petits cridaven i s'amorraven als vidres. Nosaltres, en canvi, patíem per veure com ens en sortiríem per baixar el carrer tan nevat per tornar cap a Barcelona. La conductora no les tenia totes. Seria la seva primera experiència de conduir amb neu, nosaltres li fèiem costat. No podíem avisar la família si l'escola estava tancada i nosaltres no havíem marxat. No portàvem telèfon com ara. Si ens quedàvem, què faríem? Buscar un lloc per dormir? En trobaríem? Avisar la nostra família? Marxar era l'opció més bona, però arriscada.
Ens vam decidir per l'última. Amb molt de compte, i tothom dient la seva, per baixar pel carrer ple de neu i per continuar circulant després per l'autopista, si es podia.
Amb el temps de patiment que vam passar, finalment vam arribar a Barcelona sanes i estàlvies.
L'endemà festa d'escola. Quan ens vam retrobar amb els nens un altre cop, tot eren vivències d'aquesta nevada tan extraordinària.
Als països on cada hivern neva, no ho tenen com una sorpresa, simplement és una normalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada