Però, per què és tan blanca? Què passaria si fos vermella? Semblaria que els angelets havien tingut una hemorràgia!
I si fos verda? Tot el paisatge fet herba!
I groga? Tot s'hauria convertit en or!
No, no, ja em sembla bé que sigui blanca. No hi ha res millor que la natura i si ella diu que és blanca, no hi ha cap color millor per a ella.
Si és blanca, per alguna cosa serà.
Deien els meus pares que el dia que vaig néixer, un onze de febrer, nevava. Deu ser per això que m'agrada tant la neu. Recordo una vegada, ja fa molts anys, que hi va haver una gran nevada a Barcelona. I va quedar tot enfarinat.
Era un dia de Nadal.
Al cap de dos dies, els veïns vam pujar al terrat i vam anar tirant la neu acumulada i la tiràvem al carrer.
Fins que va pujar un noi i va dir que li estàvem tirant tota la neu damunt del seu cotxe i l'estàvem rebentant.
Fa anys vaig fer una redacció amb aquest tema i em vaig inventar que el noi es va enamorar de mi i es va quedar amb nosaltres, tirant palades de neu al carrer, també.
I ara no se m'acut res més...
Oh, neu blanca,
neu divina.
Oh, neu freda,
cristal·lina...!
Blanc com la neu
no hi ha res,
res que sigui tan blanc.
Neu blanca,
neu immortal!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada